Monia Rtibi s'abraça a les seves bessones de 5 anys. És tot el que li queda després que el seu fill, Yassin, morís el 9 de gener a mans de la policia al poble de Thala, a l'oest de Tunísia. "Aquest estat no val ni una ungla del meu fill: només tenia 17 anys però era l'ànima de la casa". Yassin era qui s'ocupava de les seves germanes, mentre la mare treballava al al hamam, un bany públic.
Els pobles de l'oest i el sud van ser el bressol de revolta que va acabar amb la fugida de Ben Ali, després de 23 anys al poder. "Li vaig demanar que no sortís al carrer, però em va dir que ja no era un nen, que era un home i que volia lluitar per la llibertat, amb els seus companys. Que no tenia por, perquè era millor morir amb dignitat que seguir vivint així. Per a mi la vida es va acabar el dia que me'l van matar. Però espero que, per als altres, el seu sacrifici serveixi d'alguna cosa".
El camí fins a Thala, a 200 quilòmetres de la capital, Tunis, és lent. A cada poble, la carretera està tallada pels piquets de joves que vigilen, amb pals a la mà, que els saquejadors fidels al dictador no escampin el terror. Són molt més nombrosos que els controls de l'exèrcit, i també més amables amb els periodistes. En veure un passaport emès a Barcelona, tots criden el nom de Leo Messi. Fa estona que no es veu cap indici d'indústria o d'activitat turística. Les regions de l'oest i el sud estan a anys llum de les zones costaneres: són els marginats de tots els plans de desenvolupament que el règim havia impulsat, amb finançament europeu. L'atur supera el 60% i afecta sobretot els joves llicenciats, que viuen en condicions miserables, mentre Ben Ali i el seu clan es feien construir palaus amb dormitoris de 700 metres quadrats i feres al jardí.
"Aquí no teníem cap futur, ja no podíem més, i la mort de Mohamed Bouazizi, a Sidi Bouzid [a 80 quilòmetres de Thala] va ser la gota que va fer vessar el got. No teníem res a perdre", diu Mohamed, un jove aturat del poble. La revolta naixia de la pobresa, però també de l'ofec de l'únic règim polític que havien conegut fins al 14 de gener.
L'espurna de la protesta
Bouazizi es va immolar el 17 de desembre al davant de la delegació del govern perquè la policia li havia pres la seva parada de venda ambulant de fruita. "No va ser un simple gest de desesperació. No només volia denunciar que el deixaven sense mitjans de vida: també protestava perquè la policia l'havia humiliat i maltractat", explica. Les motivacions econòmiques i polítiques són indestriables. "Estàvem emmordassats, no podíem dir el que pensàvem. Mentre uns pocs s'enriquien, nosaltres havíem de fer miracles per sobreviure; i si protestàvem, encara que fos a casa, els pares ens feien callar: deien que les parets tenien ulls i orelles. A vegades teníem por fins i tot de pensar", afegeix Ahmed, venedor de dàtils de 31 anys.
Les coses es van precipitar el 4 de gener, quan Bouazizi va morir a l'hospital a causa de les cremades. Els joves de Thala i d'altres pobles van sortir al carrer i les forces antidisturbis van respondre amb gasos lacrimògens i detencions massives. El món se'n va assabentar gràcies als vídeos i les fotografies que alguns d'ells van penjar a Facebook. El dia 8, sis joves de Thala, d'entre 17 i 30 anys, van morir pels trets de la policia, que carregava brutalment contra les manifestacions. No hi havia cap periodista al poble que pogués explicar el que estava passant, però Al-Jazira va emetre les imatges i aviat els van trucar les agències d'informació internacionals.
"Intentàvem manifestar-nos pacíficament, però la policia ens va atacar. Aleshores ens vam sentir més forts per lluitar: sabíem que si no plantàvem cara tot estaria perdut. Cada dia que passava ens sentíem més forts i més valents. Quan van començar a fer servir foc real, vam decidir que era la llibertat o la mort", explica Ahmed. "Vaig veure com mataven en Yassin, quan intentava ajudar en Maruf, ferit d'un tret. El dos cossos van quedar estesos al terra", diu, mostrant un vídeo al seu mòbil. El règim va declarar aquest poble de 16.000 habitants "entitat enemiga" i el va posar sota setge.
Però els joves estaven decidits a seguir endavant i, organitzant-se a través del telèfon, amb missatges SMS, utilitzant les xarxes socials i formant petits grups a cada barri, van continuar les manifestacions. "El senyal era un xiulet, i tothom sortia al carrer. No hi havia líders ni consignes de cap organització: simplement tots estàvem d'acord i sabíem què calia fer. Ben Ali deia que érem terroristes estrangers, però nosaltres no vam matar ningú: els únics morts eren a la nostra banda", apunta Ahmed.
La truita es va girar quan tot el poble va desafiar la prohibició de participar en els funerals dels primers "màrtirs". El règim sempre havia impedit les manifestacions de solidaritat amb les víctimes de la repressió. L'endemà, milers de persones, amb les dones i els infants al capdavant, van decidir acompanyar els fèretres fins al cementiri.
Ben Ali perd el control
La policia, incapaç de controlar la situació, va respondre amb més violència: "La gent estava asseguda al davant del cordó policial i el comandant va donar l'ordre d'atacar. Van colpejar brutalment els avis, les dones i els petits. Per humiliar-los, els van fer marxar de quatre grapes. Els detinguts van ser traslladats a la ciutat veïna de Kasserine. La nit de l'11 al 12 de gener els agents van entrar a domicilis i botigues. Aterrien a tothom i van violar una dona", denuncia l'advocada Monia Bouali, testimoni directe de la repressió. La ciutat continuava sota setge i l'endemà un altre jove moria per les bales de les forces de xoc de Ben Ali.
"Al matí les dones van sortir al carrer per agafar pedres i llançar-les contra la policia. Vam comprendre el valor de les pedres amb què els palestins s'enfronten als soldats israelians", apunta el venedor de dàtils, que explica amb molta claredat la política al món àrab, tot i que va haver d'abandonar els estudis de secundària per ajudar la família. "Per a nosaltres la Intifada palestina era un referent, però parlo de la primera, no la segona. Jo no he pogut estudiar però aquí tenim una cultura social que marca una sèrie de valors en la nostra manera de viure: sabíem que la solidaritat de tot el poble era la nostra única opció".
Els fets els van donar la raó. El 13 de gener Ben Ali lamentava els morts en un discurs televisat i ordenava a la policia aturar el foc real contra els manifestants. Els agents es van retirar del poble, perseguits per la multitud. També van marxar l'alcalde i tots els funcionaris del partit de Ben Ali. I no han tornat.
Com s'explica la caiguda del dictador? "Abans de començar, la revolta s'olorava, es veia a la cara de la gent. No ho dèiem, però els ulls parlaven", relata Faouzi Hadaoui, mestre de la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT), que ha vist els seus estudiants desafiant al carrer la policia. Per ell, la revolta continua la tradició rebel del poble, que va lluitar contra l'Imperi Romà, els otomans, els nazis (a Thala és on es va derrotar l'Afrika Korps de Rommel) i la colonització francesa. "Ben Ali ha caigut gràcies a la valentia dels màrtirs; també pel caràcter del règim, que ha recollit l'odi que havia sembrat; i per la intel·ligència dels joves, que han entès que estaven exclosos de les xarxes mediàtiques del poder i que han buscat camins alternatius per trencar la censura i explicar què passava a Thala", apunta. "Són els joves els que han alliberat Thala i tot Tunísia".