Àgata Roca i Marta Pérez: "Estem en un moment en què tots ens hem de reinventar"

Vaig al teatre a veure l'espectacle i em regalen una hora i mitja de tendresa, interpretacions rodones, delicadesa -d'aquí el títol-, textos brillants i també humor. Però no s'hi va a riure, a veure Delicades , que quedi clar, o no només.

Com us poseu en contacte amb Alfredo Sanzol, l'autor i director?

À.R.: El vam anar a veure quan feia Sí pero no lo soy al Lliure. Ens va dir: Ostres, però jo us vaig veure a Madrid fent Hombres i em vau agradar molt!"

M.P.: Ens agrada l'humor que fa, i els textos. Ens va dir que li faria molta il·lusió escriure per a nosaltres. Es va inspirar en les històries que li han explicat de la seva família i, sobre això, ha fabulat.

À.R.: I ha escrit divuit historietes. De vegades la gent es pensa que ve a veure una obra convencional, i no és el cas. Són esquetxos.

I esquetxos molt lliures i exposats d'una manera que et fan estar molt atent i, alhora, molt ficat en l'obra.

À.R.: Esclar. Però si estàs esperant que tot tingui un desenllaç a vegades la gent es perd la meitat de l'obra! I val la pena saber-ho, que són històries independents, amb el rerefons de la Guerra Civil, però també amb històries actuals.

M.P.: Parlem d'emocions, de sentiments, de relacions humanes.

Per què no us dirigiu a vosaltres mateixes?

À.R.: Ens coneixem tant que no sé si és bo, això.

M.P.: Sempre és millor una mirada de fora, més fresca. I t'enriqueix més. Si no, seria molt endogàmic.

À.R.: A més, no sé ni si en sabríem. I com més confiança hi ha, més difícil és dir segons què. Imagina't una de nosaltres dient: "Estàs patètica, replanteja-t'ho".

Marta, però tu vas dirigir Nelly Blue .

M.P.: Sí, vaig dirigir en Xavi Mira i l'Albert Ribalta, però perquè eren ells. I alguns moments també era una mica estrany dir segons quines coses.

À.R.: No es descarta en un futur. Ara estem en un moment en què tots ens hem de reinventar.

Reinventar? Què vols dir?

À.R.: Ens ho plantegem de vegades, però no com a actrius, sinó com a persones. Com tothom: estem en un moment difícil, de crisi, i jo no paro de sentir gent que diu que als 40 anys han de buscar una opció B a la seva vida. Fins ara s'havien pensat que serien una cosa -actriu, periodista, escriptor, botiguer, arquitecte …?- i de cop i volta s'han de reinventar.

Delicades és una reinvenció, perquè hi ha coses que no heu fet mai, però alhora és molt vostre.

M.P.: És un humor més madur, una cosa més delicada, més fina.

À.R.: És com una muntanya russa: hi ha moments per riure amb un humor molt directe i molt fresc, d'altres amb un humor més negre, i també hi ha moments que emocionen. És un espectacle que l'endemà o al cap de dos dies encara et ronda.

Esteu juntes des del 91. Són molts anys, oi?

M.P.: 21! Per això ens estem reinventant una miqueta.

À.R.: I deunidó com de bé que ho portem. Tenim una bona fórmula: estem juntes i a la vegada cadascuna anem fent les nostres coses i això també ens dóna aire, i energia, i ens enriqueix com a persones i com a actrius, i quan tornes amb la companyia tens noves coses per aportar.

Àgata, ara et podem veure a TV3 amb Kubala, Moreno i Manchón .

À.R.: Sí, i ens han dit que renovem. És un luxe poder treballar a la tele en un projecte que funcioni.

Marta, tu comences amb Gran nord , també a TV3.

M.P.: Sí, ja hem acabat de gravar i suposo que la passaran a l'abril, quan s'acabi Kubala… . És una aposta arriscada i tenim moltes expectatives per saber com funcionarà.

I tornar com a T de Teatre a la televisió?

M.P.: No ho descartem. Vam estar molts anys de Jet lag , ens vam aturar i potser seria un bon moment per presentar nous projectes.

À.R.: Ara estem tornant a veure la sèrie amb els nostres fills i amb la distància encara la valores més. La cosa està difícil, però es tracta de no tirar mai la tovallola.

Trobeu a faltar la Míriam Iscla?

À.R.: Sí, perquè han estat molts anys i falla un membre de la família.

M.P.: Hem passat moltes èpoques de gira fora de casa i som la pròpia família. I es nota.

À.R.: Per sort, com que han vingut en Jordi i l'Albert ha estat com crear una companyia nova.

Per què vau triar ser actrius?

À.R.: Era la petita de cinc germanes, feia molt el pallasso a casa, jugava molt sola i em muntava molts xous. I malgrat ser una persona aparentment tímida i reservada, el món de la comunicació sempre m'ha interessat molt, sempre he dubtat entre ser actriu i periodista. No vaig poder entrar a periodisme i vaig fer interpretació.

M.P.: Jo també era una persona molt tímida, vaig començar a fer teatre a l'escola i em va descobrir tothom. Les mestres deien: "No pot ser!" Quan vaig fer 16 anys vaig anar a l'Institut del Teatre perquè hi volia entrar a estudiar. El conserge em va dir: "Mira, maca: quan tinguis l'edat ja tornaràs, eh?"