Václav Havel, dissident fins al final
BARCELONAAmb Václav Havel desapareix el primer i únic intel·lectual europeu contemporani que va arribar a cap d'estat des de la dissidència i després d'haver patit presó i persecucions.
El 15 d'octubre del 1989 el pensador André Glucksmann proclamava a Frankfurt: "Sortir del comunisme per tornar a la història. No per saltar d'un sistema a un altre". Era el discurs-homenatge de Glucksmann al seu amic Václav Havel, a qui el règim txecoslovac havia prohibit anar a recollir el Premi de la Pau de la Fira del Llibre. Era l'última prohibició. Faltava menys d'un mes per a la caiguda del Mur de Berlín, exactament un per a l'esclat de la Revolució de Vellut a Praga, i una mica més de dos mesos perquè Havel fos elegit president per un Parlament encara comunista. Era l'hivern del 1989. Sota el fred, la multitud de persones que es concentraven a la plaça Wenceslau, al centre de Praga, cridaven l'eslògan "Havel na Hrad! " [Havel al Castell!]. En només mig any, el dramaturg i dissident va passar de la presó comunista a travessar el riu per instal·lar-se al castell presidencial. Va ser el primer president de la Txecoslovàquia postcomunista. Garant d'una transició democràtica pacífica, fins i tot en el que per a ell va ser una dolorosa partició del país.
Política i moral
Quan el juny del 1990 el Fòrum Cívic -hereu del grup dissident Carta 77- guanyava les primeres eleccions lliures a Txecoslovàquia, el dramaturg-president ho celebrava amb un discurs memorable, insòlit en aquells moments a l'Europa postcomunista, en què reivindicava el respecte envers tots els que continuaven sent humiliats per ser diferents: homosexuals, discapacitats, ciutadans d'altres ètnies i llengües. Un discurs que proposava el rescat de la moral.
"La política hauria de ser l'ètica portada a la pràctica -va dir Havel en una ocasió-. Això vol dir que no ens hem d'agafar la moral com una qüestió pràctica que ens donarà rèdits polítics, sinó com una qüestió de principis".
Havel, que sempre havia equiparat la moral comunista amb l'absència de moral, de seguida comprovaria que el capitalisme triomfant al seu país de la mà de Václav Klaus tampoc no tenia cap moral. S'hi va resignar amb pragmatisme, però sempre que podia assenyalava els forats negres del fonamentalisme de mercat.
Quan el 1997 Václav Klaus, esquitxat per afers de corrupció, li va presentar la dimissió com a primer ministre, Havel no va poder evitar dir en veu alta: "Ja era hora".
El duel polític i ideològic entre els dos Václavs ha marcat la democràcia txeca durant gairebé vint anys. Ahir Klaus, president des del 2003 -quan va plegar Havel-, el va recordar a la televisió com un "símbol de l'estat txec modern". Des de fa temps, però, l'entorn polític i mediàtic de l'actual president euroescèptic juguen en públic amb l'expressió "havelià" de manera pejorativa per minimitzar l'herència del símbol de la Revolució de Vellut.
Pensament crític
És de l'entorn de Havel d'on sorgirien reflexions cabdals -recents- sobre la baixa qualitat democràtica de l'Est: les democràcies que n'havien emergit eren democràcies sense demòcrates, democràcies a mig fer.
Els últims anys ha viscut compromès amb la literatura, l'ecologisme, l'economia social i els drets humans. Lluitant contra la malaltia. Denunciant la tebior contra la corrupció.
En el seu recorregut presidencial, Václav Havel va connectar sempre amb els mots amb què André Glucksmann havia culminat aquell discurs del 1989 a Frankfurt: "Sortir del comunisme no és una cosa que es pugui fer tota sola. Sortir del comunisme és una batalla mental".
