Carme Contreras: "Potser hauria de deixar pas als joves de setanta-cinc anys!"

És tendra i vital. Té una mirada dolça, un riure que s'encomana i una veu molt particular que forma part de la nostra memòria cinematogràfica. Aquesta nit, després de la divertida comèdia d'Ivan Campillo, Salvem les balenes…i el meu matrimoni què? , familiars, amics i companys com la Montserrat Carulla i l'Àlex Casanovas li retran un homenatge.

Recordes el teu primer doblatge?

Era a la pel·lícula La niña precoz i doblava la Peggy Ann Garner.

Tan precoç com tu!

I tant! Jo devia tenir, no t'exagero, vuit o nou anys, just acabada la guerra. Un veí meu, ajudant de direcció d'un estudi de doblatge, m'hi va dur, però em va advertir: "No parlis. Tu, ni piu!" Però la Marta Fàbregas, tieta de l'Elsa Fàbregas, la gran dobladora, em va preguntar si m'atreviria a doblar i, sense dubtar-ho, vaig dir que sí. I tan petita vaig doblar una actriu adolescent de setze anys! Després vaig fer veus de nens: la del protagonista de Kim de la India , el Boy de Tarzan .

De quin estàs més satisfeta?

Em va marcar molt Matar un ruiseñor , on feia la noia. Crec que és un dels doblatges més xulos que he fet. Tots els altres treballs han estat molt més fàcils: fer nens, bruixes o la mare Fratelli d' Els Goonies .

Quina gran pel·li d'aventures!

Mira, he acabat de rodar REC 3 amb el Paco Plaza. Quan li vaig dir que jo era la veu de la tremenda mare Fratelli es va entusiasmar! Té totes les pel·lis de Spielberg. I tots em van demanar que gravés als seus mòbils la veu de la Fratelli i la de l'E.T. [Riu.]

I tant! Ets la veu d'E.T.!

Sí, i això que només deia: Teléfono, mi casa i Elliot .

Has conegut Steven Spielberg?

No el conec personalment, però l'altre dia vaig pensar que, abans de plegar del tot, li escriuria dient-li qui sóc, l'edat que tinc i que m'ha agradat molt doblar les seves pel·lícules.

La teva família era molt artística?

El meu pare, Manuel Contreras, era banderillero d'un torero molt famós, el Gallo. Al pare se'l coneixia com el Tenderín, perquè tenia un posat que semblava que anés a estendre la roba. [Riu.] La meva mare era ballarina de les revistes de Velasco, unes magnífiques revistes de l'època.

O sigui que no et van impedir que fossis actriu.

Nooo! Mai! I pensa que als divuit anys vaig conèixer l'actor Carles Lloret. Quan el vaig veure vaig pensar: "Ostres, que maco! Aquest és per a mi" [Riu.] Vam festejar un any i ens vam casar. Vam tenir quatre fills. Tot ho vaig fer molt jove!

Doblatge, ràdio, teatre, televisió, has fet de tot!

Sí, noia.. I he ballat i cantat! De joveneta, vaig ballar al Liceu, a l'òpera Aida , i vaig fer un solo a l' Amor brujo . Al teatre, a Full Monty , vaig cantar, i també al cinema, quan vaig fer de gàrgola Laverne al film El geperut de Nôtre Dame de Disney.

Quin ha estat el moment més difícil de la teva vida?

La mort del meu fill Carles. Quan m'ho van dir em vaig desmuntar. Es va matar fent el servei militar per culpa de la negligència d'un superior. Recordo que aquell dia anava en tren i a les cinc de la tarda vaig sentir: Mamaaà! En arribar a casa vaig preguntar, angoixada, si sabien alguna cosa del nen. Després vaig saber que havia mort a les cinc de la tarda. La mort d'un fill no se supera mai. Fa trenta-cinc anys que no hi és però m'acompanya sempre.

Setanta anys de professió i ho celebres avui, sobre l'escenari.

Em van demanar si volia fer aquesta funció divertidíssima i, com que m'apunto a un bombardeig, els vaig dir que sí. Aquesta obra d'Ivan Campillo està feta a mida. No em va costar gens construir aquesta sogra tan peculiar. I el Ramon Godino, la Laura Sancho i el Joan Sureda són uns companys meravellosos.

I la primera obra que vas fer?

Als catorze anys vaig ser l'Albertino a En Flandes se ha puesto el sol , amb l'Alejandro Ulloa. Avui no el recorda ningú.

Som un país desmemoriat?

Molt! Molta gent no sap qui van ser Alejandro Ulloa, Paquita Ferrándiz, Rafael Anglada, Pedro Gil, Jordi Serrat… Un cop, parlant amb una actriu joveneta, vaig comentar alguna cosa de l'Enric Borràs i la Margarida Xirgu i em va dir: "Qui són aquests?" Fa pena, eh?

Hauries d'escriure unes memòries.

Ja ho he fet! Les publica AISGE i el dia 8 de novembre les presentem a El Molino. Som cinc dones que hem escrit les nostres memòries: la Marta Padován, la Josefina Güell, la Teresa Gimpera, la M. Dolors Gispert i jo. El meu llibre l'he titulat com un article que em va dedicar el Rafael del Arco: Carme Contreras, una chica que promete .

Penses jubilar-te d'aquest ofici?

No vull fer plans. Hi ha dies que penso: "Ja em toca, escolta, que has fet setanta-nou anys!" Però no sé parar quieta. He d'estar activa. Dir que aquesta obra serà l'última és dir molt. Esclar que potser hauria de deixar pas a la gent jove de setanta-cinc anys! [Riu.]