XAVIER FEBRÉS: “Algunes enquestes mèdiques neguen la influència de la tramuntana en la depressió i el suïcidi”
Periodista, escriptor i autor del llibre ‘Elogi i refutació de la tramuntana’
Xavier Febrés es confessa fascinat per la tramuntana, aquest vent arrauxat, sec i fred que bufa a vegades amb virulència desbocada especialment a l’Empordà, Menorca i el Rosselló, on fa acte de presència el 45% dels dies de l’any. Periodista i escriptor, Febrés presenta avui a Figueres, la capital de la tramuntana, el seu segon llibre sobre aquest vent, publicat dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona.
Quina és la seva tramuntana, a la qual dedica la primera part del llibre?
La meva tramuntana és, sobretot, la dels dies clars d’hivern, esbandits de núvols i d’humitats. Més encara que un vent, la tramuntana és una llum viva que fa resplendir el contorn de les coses i les presenta amb un altre to que m’estimula.
¿L’expressió tocat per la tramuntana té fonament?
Algunes velles llegendes poden ser divertides. És evident que la meteorologia i el vent en particular, quan és tan marcat com la tramuntana, influeixen en molts aspectes de l’entorn i de la vida de la gent, però en el caràcter hi intervenen molts altres factors. També és veritat que avui el clima incideix menys que abans en les tasques quotidianes dels humans.
S’ha atribuït a la tramuntana una influència en la depressió, els suïcidis o la criminalitat. Què hi ha de cert en això?
Aquelles velles llegendes tenen la pell dura, també quan són infundades. S’atribueix també a la tramuntana tot el contrari, un efecte benèfic. No hi ha estudis científics prou amplis, però algunes enquestes mèdiques que exposo al llibre són unànimes a negar aquesta influència que comenta. La tramuntana, els vents en general i el clima en el seu conjunt influeixen segons la disposició prèvia de cadascú.
Josep Pla deia que la tramuntana era un mal negoci, però hi va trobar virtuts.
Era un esperit contradictori, a més d’un gran i prolífic escriptor. La seva grafomania el portava a contradir-se contínuament, a desmentir-se a ell mateix al llarg de pàgines incomptables i de vegades magistrals. Al llibre repasso aquesta llei del pèndol de la prosa planiana, amb contrastos francament sorprenents.
Dedica un capítol a defensors i detractors. Quins són els seus arguments?
M’ha sorprès l’abundància d’opinions. Els detractors són més previsibles, accentuen els llocs comuns assentats per la llegenda, s’hi arrepengen sense gaire novetat. En canvi, les opinions favorables fan més l’esforç d’equilibri entre avantatges i inconvenients, i ho fan d’una manera més penetrant.
També ha indagat en la “tramuntana dels altres”, des de Fages de Climent fins a Nabokov. Què l’ha sorprès?
No només m’he fixat en escriptors, sinó en tota mena de testimonis científics i tècnics. Aquests últims, malauradament, són menys abundants. Fins ara la tramuntana ha interessat molt més a la literatura que no a les ciències.
Dalí tenia la idea de construir un gran orgue accionat per la tramuntana al castell de Quermançó, a Vilajuïga, ara en ruïnes. Cal recuperar el projecte?
Estaria molt bé, seria una iniciativa imaginativa. L’aspecte tècnic no presenta problemes. És perfectament viable i projectat en detall, però dorm al calaix.
Quina és la seva tribuna predilecta per gaudir de la tramuntana?
La tramuntana imanta, enardeix, excita els paisatges. Per això val la pena triar-ne les tribunes predilectes segons les circumstàncies del dia. Al llibre esmento els redossos de la platja d’Empúries, el coll de Banyuls, l’esplanada del Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà, però m’agradaria que me n’ensenyessin d’altres.