Adrià Cortadellas: “Versionant Arnella fem el que van fer The Pogues portant la música celta al punk”

GironaSense abandonar del tot l’estil punk i garage que l’ha caracteritzat des dels seus inicis, la banda empordanesa Fetus reinterpreta les cançons del folklorista Jaume Arnella accelerant-ne el ritme, sumant-hi estridència i realçant-ne les connotacions combatives i vitalistes. El resultat d’aquesta barreja de dos estils musicals tan divergents és el disc Sota, cavall i rei, que Fetus presentarà el 20 de març en un concert organitzat pel Tradicionàrius i el Barnasants, on també actuaran Jaume Arnella i Rafel Sala. El disc es presentarà també a la Bisbal d’Empordà, el 23 d’abril. A més de Cortadellas (veu i guitarra), Fetus l’integren Telm Terradas (baix) i Adrià Jiménez (bateria).

Per què aquest homenatge al que es considera l’últim joglar català? 

— Després de dos discos amb temes propis (L’epicentre del fangar i Terra cuita), teníem ganes d’obrir-nos a nous horitzons i ens ballava pel cap la idea de fer alguna versió. Escoltant els recopilatoris d’Òscar Dalmau Pop a la catalana, va sonar una cançó de Jaume Arnella, La timba de les cartes, i ens vam animar a versionar-la. I llavors va ser un no parar, una cançó rere l’altra fins a acabar fent un disc sencer de versions d’Arnella. El seu cançoner és amplíssim, impressionant. És un llegat que val la pena posar en valor. 

Creus que no es valora prou?

— Ell ja té un reconeixement dins el sector del folk, però en comparació amb els seus contemporanis se’l reivindica poc. El que fem nosaltres amb les versions de Jaume Arnella no deixa de ser una mica el que van fer The Pogues a Irlanda, actualitzant la música celta portant-la al punk. Nosaltres ho fem amb el cançoner català, que forma part de la memòria col·lectiva. Li hem donat el nostre aire, l’hem passat pel nostre sedàs. I el fet que tinguem un públic més jove que el de Jaume Arnella permetrà que la seva música arribi a generacions més joves. 

Què opina Arnella de la reinterpretació que feu de les seves cançons? 

— Abans de començar a gravar li vaig enviar un mail que vaig encapçalar amb la frase “un grup que canta cançons de Jaume Arnella” i ell de seguida s’hi va il·lusionar. Des del primer moment la sintonia ha estat total i es consumarà en el concert del 20 de març, on compartim escenari. Estic segur que serà una vetllada preciosa. 

Aquest treball suposa un gir respecte del que heu fet fins ara. Retornareu als orígens en el pròxim disc?

— Amb aquestes versions d’Arnella hem mantingut l’essència del grup, tot i que hi ha una base més melòdica i menys punk. Fent aquest disc ens hem adonat que en els nostres treballs anteriors ja havíem fet coses que no divergien tant del que fa Arnella. Alguna cançó fins i tot podria ser d’ell, com El mite de la taverna. Fer això ens ha enriquit el llenguatge, hem après molt i el resultat ens encanta. Tant és així que ara ja estem immersos en el que ha de ser el següent treball, i hi expliquem històries a la manera d’Arnella. Es nota la petja que ens ha deixat, per exemple en una mena de romanç sobre el rellotger de Creixells o en un tema inspirat en una llegenda de les Gavarres. No és que ara ja renunciem a fer discos de punk, però això ja ho hem fet i està bé anar provant noves coses.

Com els anteriors treballs, aquest l’ha produït Joan Colomo. 

— Amb ell connectem molt bé. I si una cosa funciona i ens agrada, la repetim. Li portem la feina ja molt feta, però ell hi posa ordre, s’ocupa de la mescla i harmonitza molt bé les veus. 

“Cantaré cançons per al meu poble, cançons de llibertat”, diu un dels temes. Com veieu el cas Pablo Hasél?

— Anar a la presó per cantar ho trobem un escàndol, una vergonya. Donem el màxim suport a Hasél i a la llibertat d’expressió, perquè tots els cantants puguin seguir creant i cantant lliurement. Malauradament, sembla que anem enrere pel que fa a aquest dret tan fonamental.

Fetus ha nascut a la Bisbal, on s’ha encunyat l’expressió “escena bisbalenca” pel gran nombre de músics i bandes que hi han sorgit. A què es deu aquest fenomen? 

— Penso que hi ha un component generacional. Un fa música i els seus amics també en volen fer. Jo havia anat a classe amb Miquel Abras, amb Sanjosex, amb Jaume Pla (Mazoni), i quan tenia 16 anys ja anava als concerts dels bisbalencs Komando Moriles. Vaig estudiar a l’Escola de Cobla, però la tenora no m’agradava i vaig trucar en Sanjosex, que era veí meu, i em vaig iniciar en la guitarra. Dins la meva colla tots toquem algun instrument o estem en alguna banda. El teixit social a la Bisbal és molt ric, les entitats són molt actives i això ha fomentat el caliu musical. A Ràdio La Bisbal hi fem una radiofórmula que omplim només amb música amb denominació d’origen bisbalenca, d’ara i d’abans, i és amplíssima. 

Les restriccions imposades per la pandèmia han afectat durament els músics. Com ho heu viscut, vosaltres?

— En el meu cas, he tocat més que mai, i he escoltat més música que mai, però el que costa és trobar-nos per assajar. Pel que fa als concerts, ens hem vist obligats a suspendre’n molts. A banda d’uns concerts al febrer, l’any passat només en vam poder fer un a la Bisbal. És desesperant, tot i que ho hem afrontat amb paciència i optimisme i intentant aprofitar el temps com hem pogut component, però molts músics ho estan passant molt malament. Ens sentim afortunats de poder actuar al Tradicionàrius-Barnasants, ja que el circuit de sales de concerts per a grups com el nostre avui està sota mínims. Tot i això, si de tot plegat se n’ha de treure alguna cosa bona és que s’ha tornat a apostar per la ultralocalitat. Les restriccions de mobilitat han obligat a programar la música que es fa a casa nostra i això ha contribuït a valorar-la. S’ha posat de manifest que el model de grans festivals ha fet molt de mal al circuit de sales de concerts. Semblava que tot havia de passar per aquests gran festivals. La pandèmia ens ha obligat a parar, a repensar i a adonar-los del que tenim aquí.