La vergonya
Com la pols, que mentre està suspesa en l'aire i flota no la veus, arriba un moment que la vergonya baixa, aterra a sobre el món i s'acumula. En els últims mesos, un gruix de vergonya col·lectiva ha anat creixent i solidificant-se, i hem acabat notant com ens circula per les venes. Teles i ràdios, diaris i webs, twitters i whatsapps no paren d'administrar-ne. Com no sentir-la créixer, bruta i ofegadora? Només sento estossecs pels carrers.
Aquí patim una ració doble de vergonya, per dalt i per baix, com a europeus i com a catalans. La polseguera del virus ha deixat a la vista la gran decadència europea, amb les arbitrarietats irracionals que cada estat aplica i amb la facilitat amb què els seus ciutadans hem cedit a les temptacions de l'estat policial, com nens demanant que, sisplau, se'ns tutelés, a canvi de la promesa de salvar-nos la vida i, en definitiva, de la promesa d'una vacuna redemptora. Es passaran comptes pel desgavell en què s'ha convertit aquella promesa? Algú es farà responsable de les morts per falta de recursos sanitaris o de la incapacitat de posar ordre en la vacunació? I per les víctimes col·laterals en l'economia i la salut més enllà del virus? Ja sabem la resposta. Vam cedir llibertats sota un xantatge que ens deia que la vida estava per sobre de tot. Vam ser incapaços de defensar que la llibertat és al centre de la vida i que la pèrdua gratuïta de l'una va de bracet amb la pèrdua gratuïta de l'altra. Doncs bé, quan ja és tard, el desastre de la vacunació ens demostra que ni tan sols era veritat que la vida estigués per sobre de tot. El que estava per sobre de tot era, com sempre, demostrar qui manava.
Amb el desgavell de la política catalana diria que passa igual. Si la democràcia no és al cor d'un Parlament, la política es torna impossible. Tal com hem cedit acríticament a les restriccions pandèmiques, hem cedit també a la repressió, sota un xantatge molt semblant. Els mateixos que prometien més democràcia ara se sotmeten en nom nostre i a canvi de res. S'intenta oblidar que al nucli d'un sistema democràtic hi ha una cosa tan senzilla com votar, i respectar el vot. Aquí tampoc hi ha cap intenció de passar comptes pel retrocés en les llibertats.
Sentim vergonya quan sabem que no estem a la nostra pròpia altura. Tant amb la lluita europea contra el virus com amb la lluita catalana contra la involució democràtica, cada dia ens despertem amb una mostra d'indignitat o altra que ens fa de mirall i que ens diu: fins aquí, heu arribat? No us fa vergonya? I abaixem el cap davant de nosaltres mateixos.