Un últim esforç separa el Girona de Primera Divisió

 “Cal ser realistes i no podem amagar-ho: a la primera part el Rayo Vallecano ens ha fotut una repassada, ens ha superat. Haurem de ser molt humils durant el partit de tornada perquè ells en mitja hora ens han demostrat de què són capaços”, argumentava Francisco Rodríguez, l’entrenador del Girona, minuts després de l’important triomf assolit a Vallecas (1-2), que el deixa en una situació molt favorable per aconseguir l’ascens a Primera. Però que sigui una situació molt favorable no significa, ni de bon tros, que l’equip ja no s’hi hagi d’esforçar. La tornada de la final del play-off d’aquest diumenge a Montilivi determinarà si els gironins mantenen el llistó i recuperen la categoria somiada, aquella que van perdre fa dues temporades sota el mandat d’Eusebio Sacristán, en un final de curs per oblidar, amb nou derrotes en els últims deu partits.

L’eliminatòria continua oberta

Precisament amb Francisco a la banqueta, l’evolució ha sigut tan gran que la dinàmica actual és totalment oposada a la del descens. El Girona tan sols ha perdut dos dels últims vint-i-un partits, i n’acumula onze invicte, amb nou victòries i dos empats. Un parell de factors determinen els principals motius de la resurrecció col·lectiva: el futbol, perquè el curs canvia quan el sistema canvia al 3-5-2; i la personalitat d’un vestidor que segueix al peu de la lletra les instruccions d’un tècnic que es tapa les orelles quan algú li diu que l’ascens ja està fet. Aquí no hi ha res a celebrar fins que l’àrbitre xiuli el final del partit de diumenge i el marcador digui que el Girona ha sigut superior al Rayo Vallecano. Fins aleshores, l’esforç i el sacrifici són innegociables. Així va ser a semifinals contra l’Almeria, on tot i el 3-0 va imperar la prudència, i en les últimes jornades d’un tram final de Lliga regular en què, contra tot pronòstic, l’equip va anar remuntant llocs a la classificació fins a acabar cinquè. “Hi ha moltíssim en joc, hi ha nervis, tensió. Reconec que tenim un resultat que ens dona avantatge, això sí, però no ens podem confondre. Ens enfrontem a un contrari que juga aquesta final per mèrits propis, que ens ha tancat durant molta estona, que ens ha fet patir. No podem desviar-nos del nostre camí, hem de seguir treballant i treballant, tornar a preparar bé el duel i, amb tot el respecte del món, sortir a guanyar. Aquest és el nostre objectiu i la nostra intenció. Perquè l’1-2 no ens fa favorits, l’eliminatòria continua oberta i l’haurem de tancar al costat de l’afició”, afegia Francisco.

5.056 peticions per accedir a la final

Montilivi viurà un diumenge 20 de juny sentimentalment intens. Tan cert és que el Girona mai ha aconseguit pujar a Primera per les eliminatòries de play-off, com que l’únic ascens a Primera es va viure a casa aquell preciós 4 de juny del 2017. La il·lusió dels resultats s’ha encomanat a la graderia, que comptarà amb la presència de 1.500 afortunats espectadors –els protocols per la pandèmia impedeixen ampliar l’aforament–, escollits en un sorteig per al qual es van inscriure fins a 5.056 persones. Il·lusionats, els aficionats també opten per la cautela. Les ferides del passat són massa grosses, quan es van perdre partits i ascensos que ja sentien guanyats.

No cal enumerar-les, ara; tothom sap quins són. Aquest canvi de mentalitat, en què l’eufòria no decanta la balança perquè encara hi ha feina a fer, també juga a favor. Perquè les coses no es poden donar mai per fetes, com va alertar Pere Guardiola, el president del consell d’administració del club, en unes declaracions recents: “Afortunadament, hem arribat on volíem ser. Sempre hem volgut tenir una oportunitat per tornar-ho a intentar. Ens ho vam fixar i aquí ho tenim. No podem negar que aquest any havíem d’estar alerta, perquè tot ha sigut molt complicat. Veníem de disposar d’un gran pressupost i se’ns va reduir dràsticament, vam acabar la temporada molt tard i vam haver de construir una plantilla pràcticament nova. Primer ens havíem de salvar, i així ho dèiem, «Lliguem la permanència i després veurem». Perquè això passa, en el futbol. Però hem fet bé tantes petites coses que s’ha produït el gran canvi per jugar aquesta final”. Va ser Quique Cárcel, el director esportiu, qui va pronunciar juntes i per primera vegada en la mateixa frase les paraules objectiu i permanència. Tothom es va posar les mans al cap.

Dues ampliacions de capital aprovades

Acabi la temporada amb ascens a Primera o no, l’economia del club com a mínim respirarà amb més tranquil·litat gràcies a les dues ampliacions de capital aprovades a la junta general d’accionistes del 27 de maig. La primera, per compensació de crèdits, per un import de quatre milions d’euros; la segona, dinerària de fins a un màxim de setze milions. “Si hem fet l’ampliació de capital és perquè el Girona estigui protegit en cas que l’ascens no es produeixi. Volem donar la màxima estabilitat per ser competitius. La indústria del futbol és fotuda, perquè depens de factors que no controles, com l’atzar. Tot i que si ho fas com toca, sempre estaràs molt més a prop d’assolir el que vols. Canvia molt ser un club de Primera i tenir seixanta milions de pressupost, que no ser-ne un de Segona i tenir-ne quinze. No té res a veure, són dues perspectives molt diferents. Això ja ho explica tot”, matisa Guardiola.

Cal recordar que el Girona, amb el vistiplau de la Lliga, ha fet servir part del límit salarial de la temporada que ve per poder mantenir peces importants aquest any. La Lliga, amb les noves mesures, va obligar-lo a presentar un pla financer en què es detallava de quina manera serien retornats aquests diners, i una de les opcions era injectar diners a la caixa forta. En cas d’ascens, ingressarà un bon pessic pels drets televisius, a part dels possibles ingressos pel retorn del públic a l’estadi i dels patrocinadors que s’associïn a l’entitat, com podria ser l’entrada d’un espònsor principal a la samarreta del primer equip, actualment orfe d’anunciants.

La reacció es produeix a Las Palmas

Viatgem al 19 de març, a la jornada 30, amb el Girona instal·lat a la zona mitjana de la classificació mirant-se els llocs de privilegi amb prismàtics. Abans hi havia hagut brots verds, esclar, com les dues victòries contra l’Espanyol o l’empat a Almeria amb vuit jugadors. Però el joc era discontinu, les sensacions eren pèssimes perquè contra rivals teòricament inferiors els resultats no arribaven i el clima negatiu. A Las Palmas, l’equip perdia 1-0 al descans, però acabaria remuntant i guanyant 1-2. Va anar de molt poc que Francisco no perdés la feina, malgrat que ara es negui. “Internament mai ha estat discutit”, assegura Guardiola, que continua: “Ni pel club ni per ningú, una altra cosa és que ho facin els mitjans de comunicació. Nosaltres sempre hem tingut clar que la nostra història la fèiem amb ell”. L’andalús, que aquest mes acaba contracte, s’ha guanyat el respecte de tothom. “Molts cops ha evitat que ens enfonséssim, perquè transmet molta energia i ha gestionat els problemes de la millor manera possible”, diu el tercer màxim accionista de l’entitat. Respecte al futur de Francisco, Guardiola és clar: si es lliga l’ascens, l’andalús té tots els números per seguir a la banqueta de Montilivi. “Tot està parlat, nosaltres ens sentim molt còmodes amb ell i crec que ell també ho està amb nosaltres. Sincerament, no patim pel seu futur si pugem”. En cas de mantenir-se a Segona, l’interrogant és immens.

Després de la tragèdia del no ascens contra l’Elx de l’agost passat, de gairebé no fer vacances, de començar la Lliga actual més tard que la majoria de rivals, amb una plantilla que queia a trossos perquè les convocatòries dels dos primers partits no van tenir res a veure amb el que vindria un cop tancat el mercat, després d’una incomprensible plaga de lesions, de comprovar com hi havia dies que s’aturaven els entrenaments perquè cap jugador dels que quedaven prengués mal, d'afegir-hi els maldecaps per una llarga llista d’expulsions, de veure com fins i tot es debilitava un grau més el vestidor amb els traspassos de l’hivern i de donar una responsabilitat que no els tocava als nois del filial, la resposta dels quals ha sigut idíl·lica, el Girona va reaccionar aquella nit a Las Palmas. I un cop despert i sacsejat l’esquema tàctic, els estímuls han sigut tan forts que tot ha començat a fluir amb una sorprenent naturalitat.

Les infraestructures

Fins i tot sembla que s’hagin oblidat les patacades que, històricament, sempre han acompanyat el club. Però si sempre penséssim en els cops del passat, no avançaríem mai. I això és el que està fent el Girona, avançar. “És un èxit estar jugant aquesta final de play-off, amb els equips que hi ha a la categoria i les dificultats que té arribar-hi. Ser aquí és tenir orgull gironí. No serà un fracàs si no pugem, no tot és blanc o negre a la vida. Constantment t’has de reinventar, formular coses noves, evolucionar. Si pugem, treballarem per ser competitius a l’elit; i, si no, passarem el dol i ens tornarem a aixecar”, avalua Pere Guardiola. Respecte a les infraestructures, el Girona té pendent la construcció de la Ciutat Esportiva i saber si renovarà o no amb el PGA, la seva seu diària, i amb qui està en l’últim any de contracte. Tornar a Primera facilitaria tirar endavant els dos projectes. No serà per no desitjar-ho, perquè ningú ho desitja més que els gironins.