Turner

La transcendència du a la desaparició i els artistes més grans travessen els ponts girant-se com un guant ells mateixos. Ponts cap a una altra dimensió, per això els trobem sovint en canvis d’època i no sabem si el moment arrossega l’artista o és l’artista qui crea el moment. Ara al MNAC hi ha una mostra de Turner, l’exposició titulada La llum és color.

La seva pintura és un buidat del mateix artista, tan prolífica perquè Turner va retenir sempre l’optimisme de les llums, com si assimilés en una voràgine tranquil·la, biològicament i sense trasbalsos, la novetat de les tenebrors romàntiques. El defora és viu i autònom com un animal meravellós. Turner emmiralla les turbulències d’una transcendència visionària i llaminera, assumida i admirada. La mateixa racionalitat s’esborra a favor de la pluja i els núvols, pots venerar la llum de la raó com si fos el Déu irracional del sol.

Per això tant és el pintor del vapor natural com del vapor artificial. Va tenir el do, ja impensable, de conviure amb l'un i l’altre. Art i ciència encara no s’havien separat i en el moment de desfilar-se va poder veure els paisatges del darrere i els va transcriure, va fer-ne un gran reportatge. L’element primordial de la seva pintura és aquest vapor revolucionari, una boira delimitadora i exacta. El campanar d’una placeta veneciana és com una xemeneia industrial i la multitud que hi celebra el casament del dux amb la mar sembla una massa d’obrers a punt d’entrar a la fàbrica. Els mites clàssics transmigren als moderns. Polifem és un far. El vapor dels trens i el vapor dels vaixells també són emanacions de la natura.

Vapor és com dir confusió d’aigua i foc. L’artista fa alquímia, converteix els colors en metall com un deu Vulcà que amb la pintura forgés planxes metàl·liques, del coure al daurat, del platejat al crom, colors nous industrials però únics, fora de sèrie, en una voràgine confiada, amarada d’electromagnetisme científic. Visionari, al quadre famós del tren, Pluja, vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l'Oest, Turner va filmar mig segle abans L’arribada del tren de Lumière.

Són pintures i aquarel·les molles i seques al mateix temps. Transcendir els elements també és com barrejar-los. Si no hi ha sòlid no hi ha líquid. Els paisatges es fonen, les muntanyes ni les entreveus, tot és núvol, els vaixells es dissolen en l’aire i una onada de vida ho desfà tot. Amb les sales inundades d’atmosferes marines i onades i boires, els visitants semblava que nedéssim d’una sala a l’altra de l’exposició, i sortint vam poder tenir la impressió d’anar molls.