Trenta anys d'un somni fet realitat

El repic de les campanes de la Catedral que es va sentir a tot Girona aquell migdia del 13 de desembre del 1991 anunciava que una cosa important havia passat. Trenta anys després, ningú dubta que l'esdeveniment que aquell sonor repic de campanes celebrava, l'aprovació al Parlament de Catalunya de la llei de creació de la Universitat de Girona, va suposar un abans i un després per a la ciutat: el pas de la Girona grisa a la Girona que guanyava població jove, que enriquia la seva vida cultural i que enfortia el seu teixit comercial i econòmic. L’aleshores alcalde de Girona, Joaquim Nadal, va qualificar el naixement de la UdG de "la decisió de descentralització i equilibri territorial més important que el govern autonòmic ha fet a Girona".

L'eufòria que va generar aquella històrica decisió parlamentària s'havia compartit la nit del 12 de desembre en un restaurant de la ciutat, on s'havien aplegat membres de l'equip de govern de l'Estudi General de Girona (embrió de la nova UdG) i d'una comitiva que havia estat present en la votació al Parlament, que es va produir ja a tocar de la mitjanit. L'endemà, la celebració es feia extensiva a tota la ciutat amb el so de les campanes, tot i que l'epicentre de la festa era l'edifici de Les Àligues, seu del futur rectorat de la UdG, on es van congregar autoritats de la ciutat i membres de la comunitat universitària, amb Josep Maria Nadal al capdavant. Vicerector de professorat de la UAB als anys 80, vicerector de l'Estudi General, president de la comissió rectora i primer rector de la Universitat de Girona (del 1993 al 2002), Nadal va ser el principal artífex d'aquell triomf. Demostrava finalment que s'havien equivocat els que l'havien titllat d'utòpic.

Tot i que rere l'aprovació de la creació de la universitat hi havia tot un equip de persones que portaven dues dècades treballant per fer-la realitat (entre ells Josep-Maria Terricabras, Salomó Marquès i Joan Miró), el lideratge de Nadal i la seva capacitat per encomanar entusiasme van ser crucials per aconseguir aquella fita. Apassionat, carismàtic, a vegades titllat de massa personalista, Josep Maria Nadal, avui professor emèrit, va estar al capdavant de la UdG en els anys més complicats d'aquesta institució, quan era, segons les seves paraules, "un vaixell que es fa en plena navegació". La il·lusió, la utopia i el compromís van marcar la seva gestió i així se li reconeixerà en l'homenatge que se li farà el 16 de març a l'Aula Magna de la UdG en el marc dels actes del 30è aniversari de la universitat. Durant l'acte es passaran vídeos on persones que van treballar al costat de Nadal parlen del seu pensament, del seu tarannà i de l'empremta que van deixar els seus anys al capdavant de la universitat. 

També s'hi llegiran fragments dels discursos que va fer com a rector. Una selecció d'aquests discursos es recullen en el llibre Josep M. Nadal. UdG. Il·lusió, utopia i compromís, que no deixa de ser una síntesi del seu pensament, no només sobre el sistema universitari, sinó sobre l'educació en general, sobre la llengua i sobre les desigualtats. S'hi transmet el seu desig de construir una universitat de Girona però no gironina ni provinciana, i la seva fermesa a l'hora de fer front “al prejudici que suscita la perifèria” i d'aconseguir que la UdG sigui “útil” per als ciutadans. Un objectiu, aquest darrer, que Nadal va considerar aconseguit quatre anys després, amb els estatuts de la UdG ja aprovats. Valia la pena perseguir aquell somni, assegurava: les dades demostraven que la UdG era ja una universitat “cobejada”, amb un espectacular creixement del nombre d'alumnes, dels espais dels campus, del pressupost. 

Als textos s'hi revelen les seves principals preocupacions per garantir una docència de qualitat, que acompanyava de crítiques al sistema: contra uns plans d'estudis que creia que no acaben de funcionar, entre altres raons, per una excessiva fragmentació amb assignatures massa petites, contra els escassos recursos en recerca i contra l'infrafinançament de les universitats, especialment les de nova creació. Nadal es reconeix vanitós a l'hora d'afirmar que li agradaria ser recordat com un rector que va fer tot el va poder “per la universitat i la seva gent", admet que no va saber "digerir notícies" que li van "destrossar el cor" i lamenta els enfrontaments que de vegades va mantenir amb els estudiants. 

La veu dels literats als discursos del rector

Doctor en filologia hispànica i catedràtic d’història de la llengua, Nadal va utilitzar sovint la veu dels literats en les seves intervencions d'inauguració dels cursos universitaris. Ell mateix admetia que acostumava a rellegir textos antics (i també contemporanis) per trobar “una petita ajuda inicial” per escriure “l'arrancada dels discursos, aquelles primeres frases que solen marcar-ne el to i l'estat d'ànim de qui els escriu”.

De Konstantinos Kavafis va llegir, en el discurs d'inauguració del curs universitari 1997-1998, el poema Esperant els bàrbars per alertar “dels canvis que ens fan por i ens desconcerten, que massa sovint no volem admetre que són aquí, i afavoreixen una terrible tendència a no fer res”. En aquell moment un dels reptes que Nadal esmentava era triar una política pressupostària adequada, cosa que implicava una reducció de la despesa en personal per dedicar una partida més gran als recursos en docència. “Ens frenarà la por al canvi? “, es preguntava.

Evocant Salvador Espriu, Nadal també es qüestionava si té sentit, ja en el segle XXI, viure “per salvar-vos els mots i retornar-vos el nom de cada cosa" en un discurs del 2000-2001, on refermava el compromís de la Universitat de Girona en la defensa de la llengua catalana. “Destruïu només una llengua i els homes i el seu món seran una mica més salvatges. Menys homes”, advertia el rector, autor de diverses obres sobre llengua, entre elles la magna Història de la llengua catalana, signada amb Modest Prats. 

Narcís Comadira, J.D. Salinger, George Steiner, Joan Vinyoli i José Agustin Goytisolo són altres dels autors que citava en els seus discursos. També Javier Cercas, amb qui va col·laborar estretament i amb qui va mantenir una gran amistat que es va veure truncada quan Cercas va minimitzar la violència policial en el referèndum per la independència de l'1-O. Nadal, que sempre s'ha declarat independentista, va ser brutalment colpejat per agents de la Guàrdia Civil al col·legi electoral d'Aiguaviva, una de les poblacions on els agents estatals van carregar amb més violència contra els votants.