Toni Sala: “La literatura catalana traduïda al castellà no genera cap interès”

La crítica ha dedicat entusiastes elogis a Els nois (L’Altra Editorial), la darrera novel·la de l’escriptor de Sant Feliu de Guíxols Toni Sala. Els lectors que s’han submergit en la colpidora història que narra aquesta obra la recomanen efusivament, i una editorial nord-americana, Two Lines Press, acaba d’anunciar que n’ha comprat els drets per traduir-la a l’anglès i l’ha situat a l’altar de “la millor literatura”. Una lloança que satisfà un autor que reivindica la literatura seriosa davant la literatura fàcil, feta d’estereotips i per guanyar diners.

Es diu que una traducció a l’anglès als Estats Units és el millor trampolí per donar a conèixer la literatura catalana al món.

La importància de la notícia és que em tradueixen als Estats Units. Jo sóc bastant pessimista, però segons la meva editora és una porta d’entrada fàcil a d’altres idiomes, més que des del castellà.

Des del castellà és més difícil?

Fa uns anys els escriptors catalans es mataven perquè els traduïssin al castellà, perquè es creia que a partir del castellà era més fàcil que els lectors d’editorials et llegissin i et traduïssin a altres llengües. Però en realitat era un tap, perquè la literatura catalana en castellà no genera cap interès. En el cas de la meva obra Petita crònica d’un professor de secundària jo no vaig ser capaç de traduir-la al castellà, i això va ser un problema, perquè si t’ho tradueix un altre a la portada hi posa que ha estat traduït del català i això genera rebuig. Fa uns anys l’Institut Llull va tenir el gran encert de saltar-se el castellà. Ara tradueix directament a l’anglès. Amb Els nois va traduir una part del llibre a l’anglès i un editor nord-americà s’hi va interessar.

Per què la literatura catalana traduïda al castellà no genera interès?

En tenim molts exemples. Maria Barbal ven en alemany però no en castellà, Jaume Cabré també... Hi ha un prejudici contra la cosa catalana. Potser ens l’hem guanyat a pols. I em fa l’efecte que és una mica mutu.

La novel·la Els nois ha enlluernat l’editor de Two Lines Press, però aquí porta temps rebent elogis.

És cert que aquesta ha tingut èxit, la crítica n’ha parlat molt bé i ha agradat als lectors. Estic content per L’Altra Editorial, perquè és una editorial que comença.

El teu darrer llibre, una reflexió sobre el cas Pujol, també l’ha publicat L’Altra Editorial. ¿Has deixat definitivament enrere la teva relació amb Edicions 62?

Els meus primers llibres els va publicar Edicions 62, però en un moment donat vaig decidir marxar-ne. Vaig publicar dos llibres amb Empúries, amb Eugènia Broggi, i vaig anar amb ella quan va crear L’Altra Editorial. No crec que m’hagin trobat a faltar a Edicions 62.

No en vas quedar satisfet?

Les editorials petites fan literatura tal com s’ha entès sempre i no es mouen només per diners. La literatura de debò no es mou per diners, si jo escrivís per diners seria un fracassat total. Aquests anys en què s’ha perdut el nord en molts aspectes es feien moltes coses per diners, també llibres. Ara hi ha un relleu editorial, els grans grups estan deixant pas a petites editorials, de la mateixa manera que grans magatzems tipus Fnac estan deixant sortir altres llibreries d’autor, més especialitzades, més directament literàries. Amb la crisi, bona part de la palla ha desaparegut. Molta literatura circumstancial, que era més negoci que literatura, ha anat decaient.

Vas deixar l’institut després de publicar Petita crònica d’un professor de secundària. ¿Hi va tenir a veure l’èxit que va obtenir el llibre?

Ara sóc professor a la UPF, però a secundària ja no. Arran de l’èxit del llibre vaig decidir que no tornaria a escriure sobre educació. M’estava convertint en un personatge mediàtic com a representant dels professors, i això se’m menjava. Va arribar un moment que vaig dir: “O fas de professor o fas d’escriptor”. I vaig tirar cap a la segona opció. I dirigeixo clubs de lectura en sis biblioteques. Ho faig professionalment i em dóna moltes satisfaccions. És pura lectura. És llegir, interpretar, contrastar... I és fascinant. Això és el que s’hauria de fer als instituts.

Al teu darrer llibre reflexiones sobre el cas Pujol. Què aportes?

El llibre El cas Pujol. Una reflexió sobre el terreny és un dietari que vaig anar portant durant l’estiu passat sobre les aparicions del cas Pujol a la premsa i sobre la commoció que va provocar la seva confessió a mi i a molta gent. Tot el discurs que ell havia fet era essencialment moral, i ningú no s’atrevia a ficar-se amb ell des del punt de vista moral perquè ell constantment donava lliçons. I que fallés justament per aquí, per la qüestió moral, va ser un terratrèmol.

Al llibre destaques una cita de Pujol d’una entrevista que li havies fet.

L’hi vaig fer quan ja no era president. Li vaig retreure, ficant-me en la pell d’un amic meu, que no hagués fet més per l’ensenyament quan era president. Quan ja havia baixat l’escala i estava a punt de sortir al carrer, em va cridar i em va dir: “Digues-li al teu amic que de vegades no tenim tant poder com sembla”. Jo li vaig preguntar si amb això volia dir que la Generalitat era un miratge. I em va respondre: “El miratge també fa part de la realitat”. Això, llegit ara, després del que ha passat, és com una justificació moral de tot: si la mentida forma part de la veritat, llavors tot està permès.

Tornant a Els nois, un dels personatges, observant les estelades als balcons, diu que els catalans covards estan aixecat el cap. Creus també que passa això?

Amb el que hem vist darrerament crec que el catalanisme i l’independentisme tenen corda per com a mínim dues o tres generacions més. Fa deu anys la sensació de solitud era molt gran. Podem guanyar o podem perdre, però sabem que existim. Ens hem palpat. Per això va ser important el 9-N. Ens vam posar a prova, i vam veure que sí, que existim.