'Tirant lo Blanc'
No entenc que no es reediti periòdicament la traducció que Màrius Serra va fer dels guions dels germans Marx, ni que no siguem més conscients del servei generós i constant que en Màrius fa a la nostra cultura. Entre les piles de novetats que Sant Jordi ha deixat, potser la més important és la seva versió actualitzada del Tirant lo Blanc. No és una adaptació, no està retallada, i, doncs, manté tota l'ambició d'aquesta novel·la, que és la seva virtut principal: la d'una ambició realitzada.
Joanot Martorell va començar a escriure el Tirant quan feia set anys que Constantinoble havia caigut a mans dels turcs. Era una derrota tan gran que costava de creure, i que es va viure com un presagi funest del final del cristianisme. Martorell va imaginar-se llavors uns cavallers que defensaven i salvaven Constantinoble i va escriure la novel·la més important de la nostra literatura, un dels cims de la cultura occidental.
No som només els catalans que per la submissió a la cultura castellana ens perdem les meravelles del nostre art gòtic, sinó el món sencer. La independència, a més, potser, de salvar un idioma, comportaria el descobriment de tota una cultura anterior a l'edat moderna, providencial en aquests temps de dispersió, quan tanta falta farien uns valors universals comunitaris per poder revertir la decadència.
És gràcies a la fe en aquests valors que el Tirant es llegeix amb un plaer que llinda amb l'eufòria. Martorell va escriure'l amb tant d'alè i de vigor que ens va deixar un dipòsit ple de combustible: les obres d'art són energia, com les estrelles, la llum de les quals, però, reposa en la nostàlgia. I és aquí que la novel·la té la complexitat tràgica dels humans. Per més que en la ficció Tirant salvés Constantinoble, els lectors –i amb quin dolor, en el seu moment!– saben que Constantinoble s'ha convertit en Istanbul.
Aquests dies d'ignomínia i vergonya històriques, la lectura del Tirant és com un refugi nuclear, una prova que la dignitat sempre és individual i modesta, i que no tot està en venda per les ambicions personals. No em costa gaire imaginar quin argument faria servir avui Martorell: vet aquí que l'1-O, quan la policia i la Guàrdia Civil són a punt de sortir del port de Barcelona, apareixen una mena de mercenaris de la democràcia que la Generalitat ha tingut el valor de contractar. L'escamot intercepta els piolins i els bloqueja al vaixell. No hi ha violència, ni caps oberts. El referèndum se celebra pacíficament. La participació es dispara. La fita democràtica tindrà repercussions mundials.
