De fer rem a l'Iran a debutar a la selecció catalana: la història de la Fatemeh

GIRONAEl seu amor per l'esport va començar abans que arribés al món. La mare, jugadora professional de voleibol a Teheran, la capital de l'Iran, en practicava mentre estava embarassada de Fatemeh Khalajhedayati, integrant de l'equip de voluntaris de la II Setmana Catalana de l'Esport, que tindrà lloc a les comarques gironines des d'aquest dijous 13 fins al 23 d'octubre. "Ella em portava als seus entrenaments i jo em quedava per allà, jugant amb qualsevol cosa i recollint les pilotes. Feia poc que caminava i els primers records són aquests, veure la mare competint. A mesura que vaig anar creixent vaig provar molts esports: gimnàstica, atletisme, bàsquet... A casa em van deixar triar, podia decidir què volia fer. I ara soc aquí, a Catalunya", diu amb una rialla, tot i no haver tingut una vida fàcil. De fet, en tota la conversa només perd el somriure quan li pregunten per la situació que es viu aquests dies al seu país d'origen. "Em veus contenta, però estic molt angoixada. Penso molt en la família, perquè la tinc allà i són moments difícils. No li desitjo a ningú el que ens està tocant passar, no és una sensació gens agradable. Però vull fer arribar la seva veu".

De Mahsa Amini a l'1-O

La mort de Mahsa Amini a l'Iran, detinguda per la policia moral per no portar bé el vel islàmic, ha provocat una autèntica revolta en què les dones han dit prou. "No és només el fet de portar un mocador al cap, no és només per això. Aquesta és l'última gota que ha fet vessar el got", admet. "S'està morint gent, s'està morint gent... Se'm fa un nus a la gola". Khalajhedayati s'atura uns segons i continua: "Hi ha països molt rics, amb torres que arriben al cel, amb cotxes de luxe. I la meva gent? Com ha de viure? Què passa amb ells? No és només el mocador. Se'ns ha d'escoltar i, sobretot, s'ha de fer alguna cosa. Perquè la gent s'està morint al carrer".

Els seus pares, amb els quals es pot comunicar poc perquè el govern talla internet i sovint no tenen connexió, han viscut la Revolució de l'Iran i la Guerra amb l'Iraq i ja n'estan farts. "No volen viure més guerres ni morts. És com quan a Espanya va haver-hi la Guerra Civil i els temps de Franco. Les persones pateixen, volen que s'acabi. I a ells, en el fons el que passi els és igual, perquè els queda poca vida. Ells se n'aniran, són grans. Tan sols esperen deixar alguna cosa que valgui la pena". Khalajhedayati era a Catalunya quan va esclatar l'1-O. "La gent només demanava el seu dret, votar. No és tan complicat d'entendre, que es voti i a veure quin és el resultat. I si no és legal, que ho sigui per poder avançar. El mateix passa a l'Iran, amb una diferència: aquí et llançaven pilotes de goma, allà disparen amb armes de veritat".

Pressions per ser dona

A l'Iran, l'esport és majoritàriament una cosa d'homes. Ella ja s'havia decantat pel rem. "Algunes persones et jutgen. Si et veuen parlar amb l'entrenador, es pregunten quina relació hi tens. Doncs cap ni una, jo soc l'esportista i ell el tècnic. Aquestes coses, per sort, les he viscut menys perquè m'ha tocat estar envoltada de bona gent; però tinc amigues que ho han passat malament, que les han pressionat". El relat es controla. "Ara hi ha exesportistes en els despatxos, però quan jo hi era, no n'hi havia. I desconeixien el que ens passava, sentíem o ens faltava. Ja hem d'afrontar prou dificultats per sumar-ne d'innecessàries. Primer callava, però al final no pots aguantar i et rebel·les", afegeix Khalajhedayati, que només desitjava ser escoltada. "Nosaltres no hem tingut atenció, ningú no venia a preguntar-me què volia".

Marxar del seu país va ser una de les decisions de la seva vida. "A la meva mare li va costar, perquè compartíem moltes coses, estàvem molt unides. Fins que no va venir i va comprovar que era feliç, no es va calmar". Va aterrar a Barcelona el 2011, enamorada d'un català amb el qual va coincidir a l'Iran quan aquest era el seleccionador de vela. "Vaig donar-hi voltes durant mig any, havia de valorar si compensava deixar una família i una terra per tenir-ne unes altres. Si no ho has viscut, és complicat tenir empatia; però si feia el pas, tenia clar que Catalunya s'havia de convertir en casa meva". I s'hi ha convertit, i tant que ho ha fet. "Ja tinc el nivell C de català, eh", exclama, abans d'esclafir una gran riallada. Parla l'idioma de meravella. "El vaig aprendre en dos anys, espavilant-me, fent-lo servir al carrer, a les botigues, amb el gos". Qualsevol fórmula era bona.

La fusteria, un somni complert

Quan era petita, Khalajhedayati li deia a la seva mare que somiava en treballar a la fusteria. Pot presumir d'haver-ho aconseguit. "Ella es posava les mans al cap, perquè tenia inculcat el prejudici que una noia no podia fer-ho. Parlem de fa trenta anys, però jo sempre tenia allò a dins que mai no podria complir el meu somni". Primer va començar en un taller d'autocaravanes i ara com ara s'encarrega de qualsevol projecte que li arribi a les mans. "Aquí no tens una tasca tancada, s'ha de fer de tot una mica, depenent del que hi hagi". Minuts abans de la seva cita amb l'ARA, estava fent les finestres d'obertura d'una casa. "M'apassiona, de veritat".

Fa més d'una dècada que viu a Catalunya –Khalajhedayati demana que en aquest reportatge no apareguin ni el lloc de residència ni el lloc de treball–, i també ha pogut representar la selecció catalana, amb la qual va sortir guanyadora d'unes regates internacionals a França. "La Federació Catalana em va voler, tot i que el meu cos havia baixat en picat perquè feia molt que no practicava esport d'elit. Anava cada dia a Banyoles a entrenar-me, cada dia. Fent viatges amb el cotxe amunt i avall, deixant-me un munt d'hores a la carretera. Va ser guai estar a la selecció. En la meva època a l'Iran, vaig ser una de les pioneres. Recordo que buscaven noies altes que sabessin nedar".

Actualment practica curses d'orientació. "És diferent de tot, em té captivada. Quan veig algú de 90 anys amb nosaltres... Cadascú corre a la seva manera, el més important és formar-ne part i compartir-ho". Khalajhedayati ho fa amb la seva nena de quatre anys. "És molt bonic fer aquest camí plegades, la mare ho va fer amb mi i ara jo ho faig amb la filla. Me l'enduia quan estava al cotxet i més endavant la posava a la motxilla per a nadons. I si no me l'emporto, s'enfada", aclareix. "Això s'ha d'educar; perquè viurà el que veu. Els fills ens imiten i la meva lliçó vull que sigui: "Ei, ho tens tot per viure, fes-ho, menja't el món".