Temps de Flors i de caçar frases al vol

GironaHi ha tantes Girones com persones que trepitgen la ciutat, tants Temps de Flors com visitants. El punt de vista de cadascú és únic, intransferible. El meu, per exemple, no té per què ser representatiu dels fills del 66 que parlin de la 66a edició de la mostra, ni dels periodistes cardiòpates que prefereixin el judo al futbol. Xifres, circumstàncies i aficions són pures casualitats; basar-s'hi per etiquetar-nos és una forma ben matussera de comparar gent en nom de l'atzar. Formo part, això sí, del grup d'observadors privilegiats de Temps de Flors. Com tothom que es passa bona part del dia al Barri Vell, puc comparar la remor de la multitud atreta per la barreja de plantes i pedra amb els silencis d'efectes balsàmics i, també, amb el mutisme exasperant del pic de la pandèmia.

No m'han agradat mai les gentades, i menys encara sentir-me part d'una massa que avança a pas de tortuga per rutes que no admeten derives ni dreceres, però amb el pas dels anys, assumida i metabolitzada la bellesa de la Girona antiga, el meu escàs o nul interès per muntatges florals cada cop més sintètics contrasta amb la curiositat que em desperten les persones que donen vida a places i carrers. Per a mi, Temps de Flors no és un espectacle estètic, sinó un escenari ple de petites històries, un espai propici per caçar frases al vol. "Aquest any no hi ha res que diguis: uaaau!", exclama una joveneta que passeja amb un grup d'amigues. "La catedral m'ha quedat torta", lamenta un home de cabells platejats. "No facis l'ase a les fotos, que després no en queda bé ni una", li recrimina una noia al seu xicot. "De què serveix llevar-se tan d'hora si sempre hi ha algú que t'esguerra les imatges? Encara no s'aparten, aquells carcamals!", es queixa una dona que es disposa a fotografiar les escales de la Pera amb l'ajut d'un trípode.

No hi ha les aglomeracions d'altres anys. Quasi tothom porta mascareta, però molta gent se la treu per fer-se fotos, fumar o, fins i tot, fer un mos mentre camina. Les crítiques a la migradesa d'una mostra que no té res a veure amb les d'altres edicions ("Què és aquesta merda? Per això hem vingut des de Mollet?", es pregunta un home al pont de Sant Agustí) s'alternen amb comentaris indulgents: "No estem per a grans despeses. Tot ha quedat molt bonic", conclou una noia als jardins de la Devesa.

L'ambient és distès, però sempre hi ha excepcions que confirmen que Girona no és tan idíl·lica, que n'hi ha que viuen al marge de Temps de Flors. Un home d'uns 70 anys copeja insistentment la balda de la Porta dels Apòstols de la Catedral. Crida que vol parlar amb el bisbe. Una hora després, mentre continua picant la balda, les forces de l'ordre desallotgen la plaça, plena a vessar, abans d'obligar-lo a entrar en una ambulància. "Ho feu per evitar testimonis?", li pregunto a un agent. "No, per facilitar la feina dels companys", respon.