'Solitud' al canal 33
Dissabte passat, al canal 33 van fer l’adaptació teatral de Solitud dirigida per Alícia Gorina al TNC, una versió respectuosa i brillant –i no era gens fàcil– que encara es pot veure a la pàgina web de la televisió. És encomiable que un mitjà públic promogui aquest clàssic universal. Sentir el català a la pantalla en tota la seva plenitud va fer-me pensar que en el fons és difícil enterrar una obra mestra: allà la teníem de nou, revifada i actual.
No fa gaire, la llibreria Vitel·la de l’Escala va organitzar una presentació de la nova edició que Jordi Cornudella ha establert de Solitud. Hi vaig participar amb l’editor, Enric Casasses i Vicenç Pagès. Em va tocar llegir-ne un fragment i vaig triar el tros d’un capítol que qualsevol lector deu recordar, Neteja, concretament l’escena quan la Mila renta les tauletes d’exvots. Els despenja de les parets i els neteja “fins que perderen tot rastre de la pàtina que els hi havien donat el temps i la brutícia.” La Mila hi descobreix llavors “un món desconegut, ple de colors reviscolats, [...] dones que queien escales avall totes escabellades; cavalls vermells desbocats en prats d’esmaragda; casetes de fira devorades per grans incendis; vaixells que anaven a través, amb tota la tripulació arrenglerada sobre coberta i aixecant els braços al cel”...
És exactament una sessió psicoanalítica. La Mila veu emergir a la superfície dels exvots un “món desconegut” de por, dolor i mort, el món ofert pels creients al Sant Ponç “inflat de ventre” que l’espanta tant. Són el preu d’allò que la Mila ha vingut a buscar a l’ermita i que finalment s’endurà: un fill. Solitud és el dietari valent d’una noia verge que s’enfronta al descobriment de la maternitat a través d’uns símbols, temors i somnis que el lector ha d’interpretar amb ella. Som a principis del XX i la literatura conflueix amb la psicoanàlisi. Sense saber-ho, Català està fent a l’Escala el mateix que Freud a Viena. Les tauletes d’exvots són les pintures d’unes pulsions que després els surrealistes també van voler representar buscant l’inconscient, les pulsions de vida –peticions de cures i fertilitat– i les pulsions de mort –agraïments per haver salvat la pell–. I una altra artista visionària, autobiogràfica i també preocupada com a dona pels aspectes més profunds i tèrbols de la maternitat, Frida Kahlo, trobaria en els exvots mexicans la mateixa inspiració que Víctor Català en els exvots de Santa Caterina, les mateixes escenes de l’inconscient que surten a la superfície quan ets prou valenta per passar-hi un drap.
