De Síria a Girona, una història de supervivència

Girona“En Loauy era el més petit de tots, tenia 16 anys”, explica Albert Roig. “Al camp de Súnion hi havia uns 19 nois que havien arribat sols. En Louay era un d’ells”, diu. Ara té 21 anys i està des de fa uns mesos amb la seva parella a Copenhaguen (Dinamarca), on viu arreglant i venent bicis. Abans va provar sort a Milà, però el confinament el va obligar a marxar després d’haver intentat obrir un bar que no va prosperar. Des que va arribar aquí no ha pogut tornar a casa, ni veure, excepte a través de la pantalla, la seva família, que segueix patint la guerra de Síria. El trajecte que duria l'Albert a conèixer en Louay i a obrir un centre cultural al camp de refugiats ja no operatiu de Súnion (Grècia) inicialment havia de començar a Jafre per acabar a Idomeni. Mesos abans de fer aquests quilòmetres, l'Albert i el seu company Àlex van decidir constituir-se com a voluntaris independents i comprar una furgoneta.

Escoles, veïnats i associacions del Baix Empordà i del Gironès van recol·lectar material destinat principalment al col·lectiu infantil. Segons l'Albert, un conegut els va proposar que contactessin amb Dídac Guillamet, un dels fundadors de l'Open Cultural Center (OCC) i actual coordinador a Barcelona, que era a Idomeni per portar tot el material cap allà. Guillamet i altres voluntaris internacionals s’havien unit per crear aquesta entitat. L'OCC, en aquell moment Idomeni Cultural Center, era i és un centre cultural i educatiu per a les persones refugiades.

El viatge havia de durar tres dies, però quan només en portaven un, el 24 de maig del 2016, van tancar el camp obert d’Idomeni i van distribuir tots els refugiats en altres camps militaritzats que havia preparat el govern grec. Tot i la situació, van decidir no desfer el camí i continuar cap a Grècia, on Guillamet i altres companys els esperaven per intentar entrar al camp militaritzat de Súnion, al sud de la península. Els voluntaris de l'OCC es van dividir per provar d’obrir un camp al nord i l’esmentat del sud.

L'OCC al nord i al sud

L'Idomeni Cultural Center va passar a ser l'Open Cultural Center, donada la consistència del projecte i la fragilitat de la permanència dels camps. A Súnion, l’entitat –amb l'Albert al capdavant– va entrar-hi mitjançant l’associació grega Earth, que tenia l’objectiu de crear una cuina per als refugiats i que els va cedir un espai on construir el centre amb la carpa que tenien d’Idomeni. “Tot era molt immediat, fèiem crides a les xarxes per demanar voluntaris i ens n’arribaven d’arreu, i amb els seus coneixements anàvem creant l’escola”. Albert Roig explica que necessitaven voluntaris sirians perquè els ajudessin amb les traduccions i un dels que s'hi va animar va ser en Louay, a qui més endavant va acollir.

Una setmana més tard també van poder entrar al camp del nord, a Cres, i crear-hi el segon centre cultural. Al setembre del mateix any van fer-los fora de Súnion per discrepàncies amb Earth. Després d’això, l’Albert va marxar a Girona, mesos més tard del que havia previst, des d’on seguia portant l’associació conjuntament amb la resta de l’equip.

L’arribada d'en Louay

“Gairebé tots els amics d'en Louay són morts. Amb 17 anys els envien al front. El seu germà va ser disparat al braç i no podia tornar-hi. La mare d'en Louay va decidir que abans que hi enviessin el seu fill petit el trauria del país i va aconseguir uns 4.000 euros i un bitllet d’avió fins a la frontera amb Turquia”, relata l'Albert, i prossegueix: “Quan va aterrar, en Louay va començar a caminar per les muntanyes per arribar a Turquia, des d’on havia d’accedir a Europa. Va estar més d’un mes intentant travessar la frontera. L’enganxaven i la policia turca li fotia d’hòsties i el tornava a Síria, on els altres el recollien i el sanejaven, i ho tornava a intentar. Així fins que ho va aconseguir. He vist fotos d’ell després de les pallisses i hauria jurat que estava mort”. En Louay va poder creuar i pagar a una màfia que el va dur fins a l’illa grega de Quios. Allà, amb altres persones refugiades, va arribar a la península amb ferri, on el van registrar i el van enviar a Súnion.

Des de Girona, l’Albert seguia mantenint el contacte amb en Loauy, amb qui havia establert una bona relació, i sovint li deia que no estava bé a Grècia i que volia venir a Espanya. Tot i que l'Albert l’advertia que aquesta proposta era perillosa i que no ho fes, un dia va aparèixer a les comarques gironines, ara fa més de 4 anys. A l’Albert li preocupava que l’acusessin de tràfic de menors i va demanar consell a l’Ahmad, refugiat sirià i treballador de la pastisseria Palmira de Girona. De la rebosteria van passar per diferents ens institucionals i entitats, fins que en Louay va ser traslladat al centre de menors de Celrà, on després d’un mes i mig va poder allotjar-se a casa l’Albert a Jafre. Finalment, després d’un llarg camí, li van concedir l’asil.

L’actualitat de l'OCC: del camp a la ciutat

El camp de Cres va tancar a finals del 2016 perquè es va ordenar traslladar els refugiats a municipis pròxims. Així va ser com es va decidir obrir un nou OCC a Políkastro. En l’impàs del lloguer del tercer local l’Albert va deixar l’associació. Maria Serra, actual coordinadora a Políkastro, explica que amb aquest nou paradigma i adonant-se que ningú treballava amb les persones refugiades de les zones urbanes, van decidir deixar d’actuar als camps. Ara porten a terme diversos projectes.

L’equip actual compta amb persones refugiades i voluntaris internacionals. “Intentem posar la gent en situació prèviament, que entenguin que si venen aquí no venen a salvar-les, venen a col·laborar amb un projecte que intenta acompanyar-les i a trobar un espai on puguin sentir-se bé i recuperar la dignitat”. En els últims temps, segons Serra, la situació als camps ha estat molt complexa, atès que estan sobreocupats i s’han aplicat polítiques restrictives en l’àmbit d’estrangeria i asil. “Estem notant que ara hi ha una onada de racisme descarat. Sabem que últimament hi ha hagut un augment de la dreta, que hi havia racisme també ho sabíem, però ara la diferència és que descaradament es manifesten, se senten forts i això per a mi és molt preocupant. Em sembla increïble que Europa estigui donant suport al posicionament de Grècia, perquè això també fa que se sentin amb tota impunitat", lamenta.