Andreu Juanola: "Sempre defensaré Girona i confio tornar-hi a viure"

GironaAndreu Juanola (Girona, 1989) és el presentador i productor de La Sotana, un podcast satíric de futbol que, des de la perifèria dels mitjans de comunicació tradicionals, s’ha convertit en un actor clau de l’humor en català. Fins fa 6 anys, Juanola vivia i treballava a Girona, concretament al barri de l’Eixample Sud, prop de l’avinguda Lluís Pericot i del bloc d’edificis de Cent Llars, així que es desplaçava un cop a la setmana a Barcelona per gravar el programa d’humor, aleshores encara no tan conegut. Després de 27 anys instal·lat a la ciutat gironina, cansat de la monotonia del mercat laboral local i amb ganes de consolidar l’aposta de La Sotana, va decidir fer el pas de traslladar-se a Barcelona i ampliar horitzons.

La nova etapa li ha brindat més oportunitats i èxits, però, tot i això, Juanola continua mantenint un vincle estret i lleial amb el seu petit món de Girona. “Procuro venir com a mínim un cop al mes a veure els pares i la colla i, sobretot, a abaixar el ritme, desconnectar i dormir tranquil”, admet. I afegeix: “No tinc cap dubte que créixer en un lloc com Girona m’ha fet ser com soc, perquè els gironins ens sentim orgullosos de la nostra ciutat, no parem de parlar-ne i tot ho comparem amb les virtuts i els vicis de casa nostra”. “Sempre defensaré Girona i estic convençut que aviat tornaré a viure-hi”, anticipa.

Institut Sobrequés

Durant l’adolescència, va estudiar a l’Institut Santiago Sobrequés, a pocs passos de casa. “És on guardo els records més bojos i divertits, però també els moments més pesats i feixucs”, diu. I és que Juanola era, en efecte, molt mal estudiant; no pas per dificultats d’aprenentatge, sinó perquè era mandrós, manta i anava a classe sense motivació. Per això, reconeix entre rialles, es dedicava “a dinamitar la classe i fer merder”. Les expulsions, les cartes i les reunions amb els tutors eren el pa de cada dia, i evidentment van curullar la paciència de la família, que va estar a punt de tirar la tovallola. Però, tot i el patiment de la feina i les esbroncades a casa, l’institut també va ser una època feliç. “Començava a descobrir coses per mi mateix, sense la família i amb els amics, i m’encantaven les hores del pati jugant a futbol”.

UE La Salle 

Juanola era i és un malalt del futbol i, a part de passar-se les hores entre classes xutant una pilota, també va jugar al Girona FC i a la Unió Esportiva La Salle. I, a més, ho feia absolutament convençut que arribaria al primer equip del FC Barcelona, tal com prometia sovint al seu avi. Amb 13 anys, però, el somni ràpidament es va esfumar i Juanola va assumir amb resignació que el nivell d’exigència i qualitat per jugar al Camp Nou era un altre. El somni frustrat va provocar un canvi d’actitud: “Ja no m’importava perdre, no anava fort als duels ni ho donava tot per l’equip”. Potser per això, quan jugava a La Salle amb Manel Vidal, company actual de La Sotana, el coordinador va acusar-los de “ser les pomes podrides del vestidor, una mala influència que sabotejava les victòries”. Passats els anys, Juanola defensa que l’acusació era exagerada, però sí que reconeix que els agradava fer bromes, “a vegada una mica dures, no amb els rivals, sinó amb els membres del mateix equip”. I conclou: “Em satisfà i té més sentit enfotre-me’n de mi mateix i del que em pertany, que no pas de les coses dels altres”.

El Bar Pencil

Durant la seva estada a l’institut com a alumne al límit de les normes de comportament, Juanola feia moltes campanes. I el lloc on es reunia amb la resta d’infractors era el Bar Pencil, un local sense cap encant per als visitants però que tenia un magnífic futbolí on passaven les hores. “Era fi, precís, ideal per aprendre’n i perfeccionar la tècnica”, descriu. Prova d’això és que, actualment, aquest mateix futbolí serveix per entretenir els jugadors al vestidor del primer equip del Girona FC. Per a Juanola, un altre local d’oci mític era la Sala de Ball de la Devesa, que la nit dels dissabtes no venia alcohol i obria les portes als adolescents de 14 a 16 anys. “Eren les primeres nits sense els pares i sortíem motivats com si fóssim a Los Angeles”, diu. Les barraques de les Fires de Girona, evidentment, també eren una data assenyalada: “Tot i el fred i la gentada, ens posàvem al canalillo del rec de la Devesa, la gent fumava i bevíem kalimotxo”.

El futbol a casa l'avi

Juanola no només vivia l’entusiasme pel futbol sobre la gespa, sinó també com a aficionat a la graderia. Des de molt petit sentia una passió incontrolable pel Barça i embogia davant de qualsevol combinació de colors blaugrana. En aquell moment, el Girona FC era un club molt humil, així que el primer amor futbolístic va ser per al club de la capital. Això no treu la simpatia natural de Juanola per l’equip de la seva ciutat, que el va fer vibrar, per exemple, amb l’empat recent al camp del Madrid. ¿I si juga el Girona contra el Barça? “Doncs celebro els gols dels dos equips. Però, si he d’escollir, prefereixo una Lliga del Barça abans que un ascens del Girona”.

Juanola pateix i gaudeix del futbol, però no li agrada fer-ho en públic. “Mai m’he reunit amb amics al bar o a la penya del barri per seguir els partits, perquè prefereixo veure’ls tranquil i concentrat, sense crits ni sorolls que em distreguin”. D’adolescent compartia els dies de futbol sol a casa amb el seu avi, amb qui comentava i analitzava el joc amb emoció però sense estridències. “Ara, sempre que vinc a Girona i hi ha partit, el miro a soles amb el meu pare”.