Salomó Marquès: “Els mestres republicans exiliats el 1939 ensenyaven a pensar, no a emmagatzemar”

El pedagog Salomó Marquès (l’Escala, 1942) s’ha guanyat la merescuda reputació de màxima autoritat sobre l’exili del magisteri de Catalunya el 1939. Professor emèrit de la UdG, en els últims 25 anys ha publicat nou llibres -cinc a Catalunya i quatre a Mèxic- i infinitat d’articles sobre aquest tema.

De moment ha trobat 583 mestres republicans exiliats.

Són els que conec amb noms i cognoms i dels quals he seguit la història. El 75% eren homes i el 25%, dones. Les dades que tinc ara diuen que un 12% dels mestres públics que treballaven a Catalunya, fossin catalans o no, es van exiliar quan va acabar la Guerra Civil, però segur que n’hi ha més.

Què el va dur a explorar la seva història?

Als anys 80 estava fent un treball de recerca sobre la depuració dels que es van quedar aquí després de la victòria dels franquistes. Un dia em vaig trobar l’Antònia Adroher al Pont de Pedra de Girona i li vaig dir que no sortia a les llistes. Quan em va comentar que devia ser perquè s’havia exiliat a París se’m va encendre la bombeta: dels mestres exiliats no n’havia parlat ningú! Els exiliats no figuraven enlloc, no apareixien en cap document.

Com va començar a investigar?

Vaig fer una crida a la premsa, explicant qui era i què volia fer. A partir d’aquí vaig començar a rebre cartes i trucades. Anava amb el cotxe d’una banda a l’altra, es va crear com una xarxa. Al principi encara vaig poder entrevistar alguns mestres, però molt pocs: el temps treballava en contra. Vaig adonar-me que havia de saltar cap a França i després cap a Amèrica i, sobretot, a Mèxic. Bàsicament vaig poder parlar amb antics alumnes i amb fills i parents dels exiliats.

¿Algú es va negar a rebre’l?

Només una persona em va penjar el telèfon. Comprensible. Era un senyor gran i al seu pare, mestre a la Garrotxa, l’havien matat els franquistes quan ell tenia 21 anys. No volia saber res de la història.

Un de 583 no és un mal percentatge.

No. La veritat és que en la majoria dels casos estaven encantats que algú els anés a veure i els donés l’oportunitat d’explicar-se. En qualsevol país on hi ha una guerra i hi ha vencedors i vençuts, els vencedors són els que marquen la pauta. En el nostre cas, durant quaranta anys molta gent queda derrotada. Queda un país amb por, amb silenci. Perquè la guerra no s’acaba el 39. Després continua amb la depuració i la repressió, duríssimes. La meva mare mateix, que era mestra, em deia “Nen, vigila” quan jo començava a escriure sobre tot això.

¿Els mestres republicans exiliats eren líders pedagògics?

Estaven convençuts que la seva feina era important i que per fer-la bé havien d’estar preparats i, sobretot, havien d’estimar els nanos. També pensaven que l’escola, l’educació, era una peça fonamental per fer una societat diferent, millor, molt més democràtica i solidària. I això es notava: tots els alumnes amb els quals he parlat m’han fet grans elogis dels seus mestres. Tenien molt clar que havien d’estar al costat dels nanos, ajudar-los. Un d’ells em deia que calia treure la tarima, perquè és antipedagògica. A més feien moltes sortides, no paraven. Sobretot als pobles. No ensenyaven tancats dins de l’aula, sinó que sortien a fora, treballaven per observació i per experimentació. Molts tenien horts i quan parlaven de segons quines plantes anaven a veure-les, no havien de mirar-les en un llibre.

Ben diferent dels mètodes franquistes.

Ensenyaven a pensar, no pas a emmagatzemar. Ara encara passa: hi ha gent que vol que els nens sàpiguen 40.000 coses. No els deixen créixer, no els deixen respirar i pensar. Amb el triomf del franquisme es va tornar a l’escola autoritària i memorística, a allò de “ Mi mamá me ama, mi mamá me mima ”. Era una escola molt més tancada i adoctrinant.

Els exiliats van deixar petja.

I tant! Riquesa per a uns, pobresa per a uns altres. Aquí s’empobreixen perquè marxen els bons, podríem dir; i a Mèxic, Veneçuela i altres països s’enriqueixen perquè aquests mestres hi van i continuen fent allà el que havien ensenyat aquí. A Mèxic, a Tampico, uns alumnes em deien que a finals dels anys 40 els feien projeccions cinematogràfiques! I al pati els feien fer el relleu de la seva comarca sobre la sorra. Se’n recordarien tota la vida, d’aquestes coses.

Està jubilat però continua investigant.

Ho faré fins que peti. Això durarà in aeternum [riu]. Llegint diaris o articles, de tant en tant surt algun nom nou, sempre hi ha algú que em truca o m’escriu. La llista es va enriquint, però a poc a poc.

El Fons del Magisteri Exiliat de Catalunya, que fa set anys va cedir a la UdG, continua creixent.

Ara conté més de 2.500 llibres sobre mestres, escrits per mestres o sobre la temàtica de l’exili i l’educació a les èpoques republicana i franquista. També hi ha la documentació i el material que he reunit sobre els 583 mestres exiliats. El fons, a l’abast dels estudiosos de la història de l’educació, va creixent a mesura que m’arriben llibres i noves informacions.

¿Se sent sol en aquesta tasca?

En aquesta investigació he llaurat força sol. Hi ha hagut intents de trobar companys que m’ajudessin i no han acabat de reeixir. En aquest moment, però, hi ha un desvetllament de diferents sectors, de professors i sobretot d’estudiants, que van descobrint tot això i que comencen a fer investigacions parcials sobre el tema.

¿Ja té relleu?

A nivell local hi ha gent que està investigant aquests temes, estem en contacte. Relleu institucional no n’hi ha. L’ensenyament de la història de l’educació està en hores baixes. És una desgràcia. Estaria bé que els que han de ser mestres se sentissin hereus dels mestres de la República.

Ha valgut la pena, tanta feina?

Sens dubte. Trobar testimonis d’aquella manera de ser mestre, d’entendre l’educació i el país, és molt gratificant. Em considero un privilegiat.