Roser Güell: “Ja no es tracta d’omplir la barca de peix, sinó de mirar que el peix valgui diners”

Roser Güell (Juià, 1962) va ser elegida patrona major de la Confraria de Pescadors de l’Escala el gener del 2017. És l’única dona que ocupa un càrrec d’aquest tipus a tot Catalunya. El seu principal objectiu és aconseguir que la cinquantena d’associats de la confraria millorin les seves condicions de vida.

Com ha arribat a ser patrona major en un món tan masculí com el de la pesca?

L’he viscut molt, aquest món, hi estic molt vinculada. Soc armadora i a casa tenim dues barques d’encerclament. Abans que jo, el meu marit i el meu fill ja havien sigut patrons majors de la confraria. Fa uns dos anys no hi havia gaire gent que volgués optar al càrrec i, després de parlar-ne amb la família, vaig decidir que ho provaria. Ells surten a pescar de nits i dormen de dia, jo ho tenia més bé per fer gestions per defensar-nos i aconseguir que els pescadors associats tinguessin una vida millor. Sempre ho havia viscut des del darrere i moltes coses encara no sabia com anaven, però ja intuïa que seria complicat.

Se n’està sortint prou bé, sembla.

Tinc més feina de la que em pensava, la paperassa no s’acaba mai, però estic força satisfeta. Últimament tenim l’administració una mica de cara. El director general de Pesca i Afers Marítims ens ajuda molt. Des d’Europa cada cop ens collen més i ell intenta que puguem treballar de la millor manera possible, perquè tenim inspeccions per tot arreu.

Quina mena d’inspeccions?

De tot tipus, no ens deixen respirar. Parlo d’inspeccions de la Generalitat, del govern espanyol i d’Europa. Depenem de l’Institut Social de la Marina, de Comandància de Marina, de Treball i de la Guàrdia Civil del Mar. Una vegada ens van dir que el peix que havien tret dos camions de la confraria no arribava a la mida mínima legal per tres mil·límetres! A l’octubre, per a una de les barques vam haver de comprar un casc per a cada persona. També hi havia bengales que caducaven al novembre i les havíem de fer servir al desembre, però ens van obligar a adquirir-ne un estoig nou. I pel que fa a les farmacioles, ens fem un fart de llençar medicaments que no es fan servir, perquè ens en fan comprar de nou cada any.

¿Les inspeccions són el vostre principal problema?

No ben bé. En realitat, un dels problemes més grans que tenim són els preus del peix. L’any passat van baixar molt. No pot ser que una setmana el quilo de sardina valgui 40 euros i a la següent només dos euros. Caldria regular-ho una mica, però costa molt.Tot ha canviat tant que ara ja no es tracta d’omplir la barca de peix, sinó de mirar que el peix valgui diners. Per això lluitem perquè es pagui decentment el peix que arriba a port. El problema més gros, però, és el peix que entra de fora, que ve de països com França o Croàcia. No podem evitar-ho, perquè estem en un mercat obert, però sí que promocionem el peix local per intentar que aquí no entri tanta quantitat de peix d’Europa.

Hi ha gestions que ja han donat fruits.

El pla de gestió de la sèpia, que ha sigut premiat a Brussel·les, ha permès regularitzar aquest tipus de pesca, que ara es du a terme amb estris que no perjudiquen el medi ambient. I aquest 25 de gener les confraries de Roses i l’Escala signarem el pla de gestió del peix blau a la badia de Roses. Amb aquest pla, les barques de fora que vulguin venir a pescar sardina i anxova aquí podran pescar com a màxim el mateix que nosaltres: 200 caixes diàries, dues tones per barca. Ens ha costat molt, signar aquest segon pla, feia dos anys que hi anàvem al darrere.

I com ho heu aconseguit?

Uns estudis fets per la Generalitat demostren que en cinc anys els peixos no s’han mogut de la badia, que els hem mantingut; si l’explotéssim massa el peix marxaria, però no és el cas. Apostem per la sostenibilitat ambiental i per les bones pràctiques i la Generalitat ha entès que cal mantenir aquesta tendència.

Quantes barques hi ha a la confraria?

Sis d’encerclament i nou de tresmall [arts menors]. Aquestes últimes van a vendre el peix blanc a Palamós, perquè els hi paguen molt millor. A l’Escala era insostenible, els preus no eren raonables. A les barques petites hi van una dotzena de persones i a les altres vuit per barca, som una cinquantena de pescadors.

Tots homes?

Sí, tots homes. A l’Escala no hi ha cap dona pescadora; a Tarragona sí, per exemple. Jo mateixa tinc tots els títols necessaris per sortir a pescar en una barca, però no m’ho he plantejat mai, no em sento capacitada. És un món molt dur. Costa remenar les xarxes, pesen molt. En moltes coses les dones donem cinquanta mil voltes als homes, però en força no. En general, esclar; hi ha dones que sí que poden fer el mateix que els homes.

Patrones majors tampoc n’hi ha gaires.

Deixant de banda Galícia, on les mariscadores sí que ho són, només n’hi ha una altra a tot Espanya [Mari Carmen Navas a Caleta de Vélez (Màlaga)]. Però més enllà de si el patró major és home o dona, els pescadors tenim clar que ens hem de renovar. Ja no és com fa 50 anys, quan la preocupació era sortir a pescar i al matí portar i vendre el peix a la llotja. Ara o ens renovem o hem de vendre la barca.

Aquesta renovació arribarà fins i tot a les caixes.

Sí, perquè les que fem servir ara són de fusta i han quedat obsoletes. Volem posar-hi una cubeta que sigui de plàstic i que puguem reciclar.

També heu renovat el Centre d’Interpretació del Peix.

El Maram és una aposta de la Confraria de Pescadors de l’Escala per fomentar la cultura del peix i divulgar la vida i la feina del pescador. Gràcies a una subvenció europea gestionada pel Grup d’Acció Local hem canviat el format dels panells perquè l’exposició sigui més moderna i atractiva, més encarada a fer pedagogia. Aquesta nova reforma s’inaugura l’1 de febrer a les dotze del migdia.