El Romànic empordanès, un patrimoni cultural oblidat

L’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes, el monestir de Sant Quirze de Colera o la canònica de Santa Maria de Vilabertran són, segurament, els monuments romànics més coneguts i visitats de l’Empordà. Ara bé, aquests tres conjunts arquitectònics, tot i el seu valor cultural innegable, no representen ni molt menys tota la riquesa del patrimoni medieval de la comarca. Perquè, entre el Baix Empordà i l’Alt Empordà, actualment es poden arribar a comptabilitzar fins a 200 esglésies fonamentals per entendre l’evolució del Romànic a Catalunya, des de les primeres mostres del segle IV fins a la transició gòtica del segle XV. Malgrat el gran interès històric de la majoria, són ben poc conegudes i visitades i es troben en un estat ruïnós i deplorable, descuidades per l’administració, tancades al públic o ni tan sols situades als mapes i les rutes municipals.

Per això el filòsof figuerenc Max Pérez i el fotògraf gironí Jordi Mestre han engegat una campanya per demanar als representants polítics que tinguin cura, valorin i difonguin les esglésies romàniques oblidades de l’Empordà. Amb el lema Som Romànic, Pérez i Mestre denuncien a les institucions públiques que “una mostra importantíssima de restes arquitectòniques medievals es troba totalment abandonada i en risc imminent d’enrunar-se”. Són desenes d’ermites o capelles desateses, que els dos activistes reivindiquen “com un bé cultural valuosíssim, propi i distintiu de la comarca, que cal salvaguardar, restaurar i promocionar, tal com s’ha fet amb altres monuments més mediàtics”. Un cas paradigmàtic d'oblit és, per exemple, l’església de Sant Tomàs de Fluvià que, segons lamenten Pérez i Mestre, “llueix uns magnífics frescos a l’absis, però actualment està barrada, no es beneficia de cap mena de manteniment i ni tan sols s’informa d’on es pot trobar la clau per visitar-la”.

Model turístic alternatiu

Amb la campanya, Pérez i Mestre també pretenen impulsar a la comarca un pla de turisme cultural, alternatiu a l’actual. Ho explica Max Pérez: “Apostant pel Romànic volem defensar que l’atractiu turístic de l’Empordà és molt divers i va més enllà dels al·licients de la costa, actualment envaïda i explotada per sobre de les seves possibilitats. Valorar el patrimoni arquitectònic medieval també és una manera d’evidenciar la fallida del model turístic de sol i platja i potenciar un turisme de qualitat, sostenible i no invasiu”. I Jordi Mestre afegeix: “És una vergonya que, com a destinació turística, oferim paelles congelades i discoteques als visitants i, en canvi, no sapiguem on paren més de 200 esglésies romàniques a la comarca”.

Més material que a la Vall de Boí

Un model de conservació i difusió del patrimoni que Pérez i Mestre voldrien traslladar a l’Empordà és el del Centre del Romànic de la Vall de Boí, considerat Patrimoni Mundial per la Unesco. En aquest cas, segons expliquen, “sí que hi ha hagut un suport real de les institucions i un discurs polític que ha convertit les esglésies romàniques en una marca insígnia de la regió”. Admiren, doncs, com des de la descoberta de les restes medievals pirinenques a principis del segle XX fins ara a la Vall de Boí s’ha invertit per restaurar les esglésies i per conservar els frescos –guardats a Barcelona i reproduïts fidelment in situ–, i s’ha treballat també per crear una xarxa de museus i rutes turístiques a la zona.

A l’Empordà, en canvi, “aquesta determinació no ha existit”, lamenten els promotors de la campanya. I això que el nombre de restes supera amb escreix les nou esglésies romàniques que es concentren a l’Alta Ribagorça i, a més, comprenen un ventall molt més ampli de segles. Sobre aquesta diferència, Max Pérez assegura: “Sense desmerèixer la importància del complex romànic de la Vall de Boí, a l’Empordà es conserven moltíssimes més esglésies i més antigues, així que, si realment es cuidessin, també haurien de ser declarades Patrimoni de la Humanitat”. En aquest sentit, Mestre afegeix que “si amb una base material molt inferior s’ha invertit tant en el Romànic pirinenc, no hi ha cap raó per no fer-ho amb els monuments empordanesos”.

Responsabilitat cívica

Max Pérez i Jordi Mestre expressen les reivindicacions a títol purament personal. És a dir, la seva lluita compartida no s’emmarca en el discurs de cap entitat, associació, grup polític o sector laboral, sinó que és un acte desinteressant d’activisme individual. Així ho defineix Pérez: “Som dos ciutadans que veiem com es desatén el patrimoni que ens pertany i, per responsabilitat i consciència cívica, exigim a les administracions que cuidin la nostra història”. “Nosaltres no podem restaurar una pintura o crear un centre d’interpretació, però sí que ens sentim obligats a pressionar els representats públics perquè iniciïn les accions per fer-ho”, afegeix Mestre. Sobre el fet de no adscriure’s a cap col·lectiu, el fotògraf destaca: “Aquesta independència ens permet expressar-nos lliurement i amb tota la duresa que creiem oportuna”. “Precisament perquè no som ningú –conclou el filòsof–, tothom pot fer la nostra tasca i sumar-se a la campanya, per guanyar cada vegada més força davant les administracions”.

Pérez i Mestre han aconseguit reunir-se amb representants de la Diputació de Girona, membres del Consell Comarcal, l’Institut d’Estudis Empordanesos, directors de parcs naturals i, sobretot, amb ajuntaments, perquè prenguin consciència del patrimoni que s’està perdent i actuïn. Després de les trobades, destaquen: “En la resposta dels consistoris locals és on tenim dipositades més esperances, perquè les mesures municipals poden ser senzilles, eficaces i directes sobre el terreny”. Per exemple, un primer canvi “molt simple, però important que els hem proposat, és una plantilla per informar a la pàgina web del poble sobre les restes romàniques de la zona, que la majoria de consistoris directament desconeixien i ni tan sols sabien situar al mapa”.

Tot i la falta de coneixement generalitzada entre els governs municipals, també destaquen excepcions com la de l'Ajuntament de la Tallada d’Empordà, que segons Pérez i Mestre “té molt ben documentades i localitzades les referències romàniques de la regió”; també són excepcions els ajuntaments de Sant Miquel de Fluvià, que ha aconseguit diners de la Diputació per arreglar l'església; el de Maçanet de Cabrenys, que ha involucrat la ciutadania en la reforma del seu temple romànic; i el de Ventalló, que s’ha implicat en la restauració de les pintures, datades del segle XII, de l’església vella de Sant Andreu de Vila-robau.

Les pintures de Vila-robau

La lluita per aconseguir que es frenés el deteriorament dels murals de Vila-robau ha estat, sens dubte, el cas més polèmic i mediàtic dels que han posat damunt la taula Jordi Mestre i Max Pérez. Mestre va engegar les reclamacions l’any 2017 amb escrits a la premsa local, que alertaven del mal estat de les pintures romàniques de l’església, unes de les poques que es conserven d’aquest període. Però els articles no van aconseguir gaire ressò més enllà de la comarca fins que, el gener del 2022, el fotoperiodista Jordi Borràs es va sumar a la denúncia: va documentar en imatges els danys de l’església i va exposar el cas a les xarxes socials. La implicació de Borràs va generar una gran repercussió, tant a Twitter com en mitjans de comunicació d’abast nacional, i va dotar de molta més visibilitat, força i legitimitat la campanya de Som Romànic.

I, casualitat o no, després del boom informatiu es van desencallar els tràmits administratius entre l’Ajuntament de Ventalló i la Generalitat de Catalunya que frenaven les obres de reforma de les restes. Ho explica l’alcaldessa del municipi, Remei Costa: “L’Ajuntament feia anys que reclamava al departament de Cultura, sense èxit, la subvenció que se’ns havia promès per fer front a la conservació de les pintures. Però l’ajuda se’ns denegava sistemàticament perquè el propietari de l’edifici no era el consistori, sinó el bisbat de Girona, institució sobre qui requeia la responsabilitat de tenir cura del patrimoni. Finalment, gràcies a l’enrenou mediàtic i a la insistència política, hem aconseguit acordar amb el bisbat una cessió de l’església per quaranta anys, rebre l’ajuda i, així, poder protegir les pintures”. Sobre l’acord que ha permès iniciar la gestió, que podria servir de model per a altres consistoris, l’alcaldessa destaca: “Davant els monuments històrics que s’ensorren, els representants públics tenim el deure i la urgència de trobar la resposta administrativa oportuna per garantir la custòdia del patrimoni a les generacions futures”.

Ara mateix, després de les prospeccions dels experts i les primeres consolidacions d’emergència, l’Ajuntament ja té permís per iniciar les obres de restauració de les restes artístiques i arquitectòniques de Vila-robau. Unes obres que, segons Remei Costa, “evidentment tenen com a objectiu últim l’obertura de l’església i les pintures al poble, per compartir i incloure la ciutadania en la difusió del patrimoni”.