Marta Alsina Conesa: "Confio que les resolucions dels defensors de la ciutadania siguin de compliment obligat"

GironaTres voltes compromesa: amb els drets socials, els drets nacionals i els drets de les dones. La gironina Marta Alsina Conesa aplica tot el seu bagatge d’advocada a la defensa dels ciutadans de Girona. L’octubre del 2021 va prendre el relleu a Ramon Llorente a l’oficina de Defensor de la Ciutadania de Girona. El setembre del 2017 va ser vicepresidenta de la Sindicatura Electoral de Catalunya del Referèndum de l’1 d’Octubre, etapa de la qual encara té pendent un afer penal perquè, malgrat que ella i els altres quatre síndics van ser jutjats i absolts, la Fiscalia ha posat un recurs per reobrir el cas.

Quin balanç fa dels primers sis mesos com a defensora de la ciutadania de Girona?

— Estic molt satisfeta. El balanç és positiu. Treballem molt i fem una feina molt útil. Hem obert moltes queixes, hem resolt moltes coses, hem desencallat temes...

Quants casos ha acceptat i quants s’han resolt favorablement, en sis mesos?

— Des de l’octubre del 2021, he obert més de 170 expedients de queixes. D’aquestes, una part les he arxivat perquè eren temes ja desencallats o solucionats. Vuit de les recomanacions han estat acceptades, una l’han rebutjada i la resta estan pendents. Ens han estimat recomanacions sobre multes del Barri Vell, sobre multes posades a menors amb trastorns o multes per ús de la targeta de minusvàlids caducada, entre altres.

El seu poder queda limitat a la recomanació? Vostè pot obligar, pot sancionar?

— La figura del síndic o defensor és intervenir quan es considera que, per part de l’administració municipal, hi ha hagut una vulneració de drets de la ciutadania o una actuació que no s’ajusta als principis bàsics que ha de tenir una administració. Jo obro una queixa i, si veig que, efectivament, hi ha hagut una vulneració de drets o un cas de mala administració, faig una recomanació.

A qui?

— A l’alcalde; en aquest cas, a l'alcaldessa. Els actes administratius, quan són ferms, no es poden canviar. Però jo puc fer una recomanació d’ofici o derivada d’un cas que se m’hagi presentat. Puc, per exemple, al·legar una possible nul·litat, una vulneració de dret fonamental o una irregularitat que permeti a l’alcaldessa canviar-ho emparant-se en els articles que legalment l'autoritzin a fer-ho. No són vinculants, les meves recomanacions. I no, no puc sancionar.

Quin és el perfil de l’usuari de la defensora de la ciutadania de Girona? De què protesta la gent?

— Hi ha de tot. Els ciutadans venen a queixar-se perquè els han posat una multa, ve molta gent també per temes de taxes i tributs, també per temes socials... Els serveis socials de l’Ajuntament estan desbordats per la qüestió de l’habitatge: falta lloguer social i ve molta gent a queixar-se que no se’ls ajuda prou a trobar un habitatge. També hi ha molta queixa per la inactivitat de l’administració, per falta de resposta, per la bretxa digital i per molèsties derivades de l’oci nocturn, la neteja de la ciutat i el manteniment dels espais públics.

Les seves recomanacions troben receptivitat dins l’administració?

— Jo actuo amb total independència. Tothom a l’Ajuntament té el deure de col·laborar amb mi, segons el reglament. De col·laboració n’he trobat, però no sempre amb tothom. Les meves recomanacions poden topar amb altres criteris. Per exemple, si jo recomano deixar sense efecte un expedient sancionador, o una resolució de l’Ajuntament, de vegades hi ha reticències. Quan em queixo de la tardança de l’administració, això topa amb l’altra banda, que considera que no té prou mitjans o no dona l’abast per tramitar i resoldre expedients. Pel que fa a serveis socials, gestió tributària, oficina municipal d’habitatge i urbanisme, tinc màxima col·laboració.

Troba un mur a la secretaria?

— Per part de la secretaria i assessorament jurídic de l’Ajuntament, potser no s’acaba d’entendre la funció de la defensora de la ciutadania. Encara que no donin l’abast perquè tenen molts expedients, la llei diu que les reclamacions dels ciutadans s’han de resoldre en un termini, amb agilitat i eficàcia, i això no es compleix, i crec que no agrada que estigui recomanant que aquest problema es resolgui.

Què proposa vostè?

— La llei no reconeix caràcter vinculant a les nostres recomanacions. La solució seria que hi hagués una regulació perquè les nostres resolucions siguin de compliment obligat. Ho estem demanant.

Quins passos s’han fet?

— Des del Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores Locals de Catalunya s’està treballant per a això. S’ha presentat un projecte al Parlament, s’ha parlat amb la consellera de Justícia... Nosaltres estem valorats en la llei de règim local de Catalunya i al reglament de cada ajuntament. S’està lluitant per una llei, pròpia, que reguli en quins municipis hi ha d’haver síndics i que les seves resolucions siguin vinculants. Tenim esperança que es faci.

El seu predecessor, Ramon Llorente, va estar 12 anys en el càrrec de defensor. Vostè s’hi veu molts anys?

—  Jo espero complir els anys que em corresponen segons el mandat del ple; després ja veurem. És una feina que m’agrada, m’hi sento molt a gust, però en qualsevol cas és decisió del ple de l’Ajuntament.

El 2017 va assumir la vicepresidència del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya de l’1 d’Octubre. Creia que els partits independentistes anaven a fer la independència?

—  El que em vaig creure és que estàvem en un procés de referèndum per escollir. Vaig creure en el procés de votació i per això vaig estar a la Sindicatura del Referèndum. No anava a fer cap independència, anava a assegurar el resultat; si la volíem o no, la independència. Això és el que em vaig creure.

Després, vostè ha denunciat persecució per part de la justícia espanyola. Davant l’amenaça de multa de 12.000 euros diaris, va haver de plegar abans del referèndum. Se sent derrotada?

— No, no em sento derrotada; em sento decebuda. Jo no creia que l’estat espanyol arribés tan lluny per tombar un referèndum que, al cap i a la fi, és la màxima expressió de la democràcia. La Sindicatura era un encàrrec del Parlament de Catalunya, que és qui té la sobirania. Aquella bel·ligerància em va sorprendre i vam haver presentar la renúncia. Malgrat renunciar, ens van obrir un procediment judicial. Em sento decebuda perquè esperava que hi hagués un estat democràtic.

Queda provat que sense violència tampoc es pot parlar de tot?

— Sí. No es pot parlar de tot, efectivament.

Als cinc síndics els va caure una querella iniciada per la Fiscalia de Barcelona, durant un govern del PP a Madrid. Ara fa un any els van absoldre per falta de proves. Els demanaven dos anys i nou mesos de presó per usurpació de funcions públiques i desobediència.

—  Ens va sorprendre que la querella es presentés abans de requerir-nos que cesséssim en les nostres funcions. El que costa d’assumir és que, un cop absolts amb una sentència molt ben fonamentada, ara s’insisteixi amb un recurs per part de la Fiscalia de Barcelona. Contràriament al que jo pensava, han posat recurs. Esperem que no prosperi. Ara mateix no tinc més notícies.

¿Hi ha una mena de poder obscur espanyol que prem i estrangula, o bé afluixa, en funció de si l’independentisme agafa volada?

— Jo no ho percebo d’aquesta manera. Hi ha un estat molt fort, que creu en l’estat únic i no ha entès mai la diversitat. Encara que la Constitució espanyola digui que hi ha diferents nacionalitats i llengües, al final topes amb un estat que això no s’ho creu. Sigui el govern de dretes o sigui d’esquerres, no s’ho creu. No hi ha cap sensibilitat per fer possible aquest respecte a la diversitat.

Quina valoració fa de l’agenda de retrobament entre el govern espanyol i l’autonòmic?

— Potser fan petits passos, però jo crec que no s’ho acaben de creure. L’estat espanyol no està per a això. Hi ha pocs estats que estiguin apostant per l’Europa de les nacions. Europa no creu en l’Europa de les nacions i això és un problema.

Catalunya viu en un equilibri estrany. Ha tingut força de fer el referèndum, guanyat pels independentistes, i la debilitat de veure’s agredida, després de no haver aplicat el resultat.

— Hi ha hagut errors. Aquí vam pensar que seria possible parlar i arribar a un acord perquè, davant una demanda social majoritària, tots poguéssim votar, fer un referèndum. Això ha sigut una frustració col·lectiva que ha portat un desengany, i la gent se n'ha cansat. Hi ha una incapacitat d’entendre’s l’un amb l’altre.

Quina és la solució?

— Jo he estudiat mediació. Tots els conflictes es poden resoldre, però les parts ho han de voler. Caldria que les parts s’escoltessin molt. Per part de Catalunya hi ha predisposició, però l’estat espanyol es tanca en banda. El moment actual és complicat. Hi ha molta gent pendent de causes penals que jo crec que no haurien d'estar en aquesta situació.

Partits i entitats catalans van a la seva i, sovint, els uns contra els altres.

— Són els partits els qui han d’explicar què està passant. Els partits han fallat. En el seu moment, van creure en un projecte i ara ningú sap cap on anar.

Des del 2010, els catalans no tenim Estatut. El nou Estatut del 2006, votat pel 89% dels diputats del Parlament, acceptat a les Corts espanyoles, aprovat en referèndum a Catalunya, va ser tombat per un Tribunal Constitucional arran d’un recurs del PP. Com es pot viure sense Estatut o Constitució a l’Europa democràtica?

— Amb aquestes actuacions es buiden de contingut moltes iniciatives de gran consens, com la mateixa immersió lingüística. ¿Com és possible que una cosa de tant de consens, que a més és integradora, es buidi de contingut? Hi ha un tribunal que, a petició no d’una majoria social, sinó de determinades persones, acaba imposant una cosa que no era el que demanava la societat. Això és una anomalia democràtica.

 El català hauria de ser requisit a la justícia?

— Sens dubte. És una altra anomalia que et puguin jutjar sense entendre’t. Mira, a Suïssa tenen quatre llengües i no tenen cap problema. Els jutges del Tribunal Federal garanteixen l’atenció en italià, romanx, alemany, francès... Tenen una concepció plural que aquí no hi és.

Què pensa quan veu la discrepància de criteri entre la justícia europea i l’espanyola?

— Hi ha coses que Espanya les ha de revisar.

Encara ha d’estar en guàrdia una feminista compromesa com vostè?

— A veure, l’últim consell de ministres espanyol ha fet un decret de reforma de l’avortament que posa les coses a lloc. Ah, però no han rebaixat l’IVA dels productes d’higiene femenina. En canvi, la Viagra manté un IVA més baix. Això són coses de les quals també ens hem de preocupar. I cal estar en guàrdia sempre perquè tot suma. He hagut d’aclarir en aquesta entrevista mateixa que no sóc el defensor sinó la defensora; el nom del càrrec és personal.

Tem que hi pugui haver Pegasus al seu mòbil?

— Aquí a l’oficina de la defensora no hi ha ni cobertura. L’alcaldessa ja sap que reclamo una oficina més digna [riu].