Els reptes pendents de la Girona universitària

Girona“Serà un revitalitzador de la ciutat a tots nivells, amb l’arribada de deu mil persones, majoritàriament joves. Serà la tercera empresa més important de la ciutat, darrere de la Torras i l’Hospital, i davant del mateix ajuntament”. Són les declaracions que el setembre del 1991 feia l’aleshores alcalde de Girona, Quim Nadal. Més de trenta anys després, el gran projecte que va convertir la capital en ciutat universitària presenta dues principals mancances: la falta d’habitatge i les dificultats en la mobilitat; a banda de la necessitat de més serveis per als estudiants i més oferta d’oci.

“És impossible trobar un pis a un preu assequible”. “Has de treballar i estudiar per poder pagar-ho tot, i ni així arribes a finals de mes”. “No tenim manera d’arribar amb transport públic i hem de venir en cotxe”. “Gairebé no tenim biblioteques ni sales d’estudi ni laboratoris”. “I a la nit, fem festa als pisos perquè no hi ha res obert”. Són algunes de les queixes que enumeren un grup d’estudiants de la Universitat de Girona: la Marta, en Jose, la Fàtima, la Gili i l’Adrià. Estan esmorzant entre classe i classe al bar de davant del Rectorat, en un dels tres campus de la UdG, el del Barri Vell. Ells estan molt contents d’haver escollit la Universitat de Girona (UdG) –“Hi ha molta proximitat amb els professors i molt bon rotllo”– però sí que lamenten les dificultats que es troben en el seu dia a dia. La principal: l’habitatge. “Vivíem al Barri Vell tres amigues, en un pis per 400 euros. Però el propietari ens va doblar el preu perquè marxéssim, i ara és un pis turístic”, explica la Georgina que, com molts veïns del call jueu, han hagut de canviar de barri o de ciutat per l’augment dels lloguers i la proliferació dels pisos turístics. 

“El principal dèficit és d’habitatge. A principi de curs sempre ens pregunten als professors si volem acollir estudiants de fora, perquè tenim unes tensions al mercat immobiliari i un problema entre l’oferta i la demanda, que fa que als estudiants els costi trobar un habitatge en condicions assequibles”, certifica el geògraf i professor de la UdG, Narcís Sastre. 

Per a l’arquitecta i experta en urbanisme Maria Sisternas, és clau que l’Ajuntament creï una oferta assequible per als estudiants. “Si construeixes pisos, en 30 anys els tens pagats amb els lloguers. I si pots oferir habitatge assequible, atrauràs alumnes i talent; i, a més, generaràs activitat econòmica, que acabarà beneficiant tota la ciutat”, recalca. 

El vicerector de comunicació de la UdG, Salvador Martí, admet que hi ha un problema d’accés a l’habitatge a la ciutat en general i que estan estudiant propostes com ara crear cooperatives de pisos per als alumnes; però que tenen un gran escull: el finançament. “A França moltes universitats tenen habitatge públic o a preus públics. Les universitats catalanes som pobres, i no podem invertir grans quantitats en construir residències o pisos si no ens arriba una dotació extraordinària des de dalt”, argumenta.

Doble de temps en transport públic

El segon gran escull per als universitaris és la mobilitat. A Girona hi ha línies de bus que connecten amb els tres campus, però no estan enllaçades amb els serveis de trens ni de bus interurbà. A més, si una persona té problemes de mobilitat, segons quina sigui la seva residència, no sempre podrà trobar una combinació fins als campus en transport públic.

“Des d’Arbúcies només tenim un autobús cada dues hores i els trens sempre van amb retard. I a Montilivi no hi arriba la Girocleta, no et posen cap facilitat”, lamenta una altra alumna de ciències polítiques, la Gemma Gelpí. De fet, actualment hi ha poca oferta de transport públic que sigui competitiu, especialment en les connexions interurbanes amb bus. Dos exemples. Si un estudiant viu a Anglès i té classe a les 9 h al Barri Vell, ha d’agafar un autobús a les 6.52 h i fer temps durant una hora un cop arribi perquè el següent servei el faria arribar tard. O si viu a l’Escala i ha d’anar al campus Montilivi, es troba en una situació semblant: ha d’agafar l’autobús de les 7 h, fer transbord a l’estació i arribar a dos quarts de nou al campus. En canvi, aquests dos trajectes amb cotxe no tenen res a veure: 35 minuts des d’Anglès i 45 minuts des de l’Escala. 

Ara bé, el gran desavantatge del transport privat són els aparcaments: als tres campus hi ha una zona reservada per a ús exclusiu de PAS i professors, però els alumnes han de donar moltes voltes fins a trobar un forat. Això fa que hi hagi vehicles mal aparcats per tots els voltants, especialment per Sant Domenèc i Montilivi.

“Hem demanat moltes vegades que augmentin freqüències i que posin més oferta. Però tinc la sensació que amb això i altres temes la ciutat no ha de pensar en termes municipals, sinó com a àrea metropolitana”, apunta el portaveu de la UdG. A més, Narcís Sastre recorda que títols com la T-jove només s'ofereixen a Barcelona i, per tant, els gironins no poden beneficiar-se dels descomptes. 

Una altra demanda des de la comunitat universitària és que es connectin els tres campus amb una línia de bus. Però la regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Girona, Marta Sureda, no sap “si seria competència municipal”. “L’Ajuntament ha de vetllar per tots els ciutadans i fer serveis genèrics. No sé si es podria acabar justificant que l’Ajuntament posi un transport entre facultats”, afirma. 

Pel que fa a la falta d’espais per aparcar, Sureda es pregunta si es fa bon ús de les zones que té reservades la universitat: “Potser no faltaria aparcament si, els que hi ha, no estiguessin tancats”, assenyala. De totes maneres, la regidora insisteix que s’ha de promoure l’ús del transport públic, perquè “hi ha moltes persones que podrien anar amb bus, bici o tren i prefereixen agafar el cotxe”. “I no és una opció sostenible”, subratlla.

Especialitzar-se en un àmbit

Altres aspectes a millorar són els serveis per als estudiants i l’oferta d’oci, especialment a les tardes i nits. Però, sobretot, per a Maria Sisternas seria clau potenciar tres vessants. D’una banda, que la UdG s'especialitzés en una matèria concreta. “S’hauria de potenciar la innovació i ser pioners en algun tema. Per exemple, Terrassa ho ha fet molt bé amb l’Escac i hi va gent de tot el món. I a Girona encaixaria molt el tema de la sostenibilitat: és un desafiament global i és transversal. S'hi poden treballar des dels estudis d'arquitectura fins als de dret”, exposa.

Així mateix, l'arquitecta i consultora ressalta que cal posar el focus en els llocs de treball: “El sentit d’una ciutat universitària és que generi un coneixement que faci ocupar les persones en diferents àmbits. I cal que hi hagi un enllaç directe entre la universitat i les empreses de la província, perquè vinguin a buscar a Girona les persones que hi treballaran”. Per últim, cal que la ciutat disposi d’una oferta universitària molt econòmica. “Si els estudiants han de treballar moltes hores per pagar l’habitatge, no podran dedicar tantes hores als estudis”, conclou.