Remei Oliva : “Vam deixar la clau de casa als veïns, però no vam tornar mai més”

Granés (occitània)Nascuda a la fi de la Primera Guerra Mundial, la seva prodigiosa memòria té gravats els canvis que va experimentar la capital de Catalunya amb l’Exposició de Barcelona del 1929, l’esclat de les lluminàries elèctriques a les avingudes i la novetat de les senyorials portes giratòries dels grans hotels acabats d’inaugurar. Però encara més viu és el record del seu periple d’exiliada, que inclou més d’un any als camps de refugiats on França va tancar els “ indésirables ” espanyols o el part del seu primer fill a la famosa maternitat d’Elna. Remei Oliva Berenguer (Barcelona, 1918) va néixer al número 133 del carrer Calàbria de Barcelona, però des dels 13 anys va viure a Badalona abans d’emprendre el camí de l’exili. Va fer arrels a França i els seus descendents són ciutadans francesos. Ara porta una vida tranquil·la al poblet de Granés, al departament francès de l’Aude, a Occitània.

Vostè ja es guanyava la vida de molt jove...

Jo volia ser mestra, però em van posar a treballar perquè cosia molt bé. El dia abans que em fessin anar d’aprenenta de modista, sense cobrar, jo ja tenia els llibres preparats per anar a estudiar. Però no va poder ser. Als 15 anys ja treballava pel meu compte com a modista, tenia treballadores al meu càrrec i feia vestits de núvia. Ser modista em va permetre guanyar-me la vida.

Quins són els seus primers records de la guerra?

Quan sonaven les sirenes fugíem al camp i des d’allà sentíem caure les bombes. Amb el temps, el pare va fer una casa refugi i més endavant vam llogar un espai en un castell on anàvem a dormir amb altres famílies. Un dia fins i tot vam sentir que ens bombardejaven des d’un vaixell. La guerra s’acostava però no pensàvem que tot aniria tan de pressa. Sabíem que es perdia la guerra. Per davant de casa passaven soldats derrotats, esgotats. Els vam preguntar què passava i ens van dir que Barcelona estava en perill, que l’enemic era molt a prop.

I van decidir exiliar-se?

Vam marxar de sobte, sense temps d’organitzar res ni d’acomiadar-nos de ningú. Vaig deixar vestits a mig cosir sobre la taula. Vam agafar mantes i menjar i vam sortir a les 11 de la nit en un camió que havia trobat el meu germà. També em vaig endur un brodat molt bonic que el pare es va posar com a faixa. Al camió hi anava molta més gent. Recordo la imatge des del camió de la casa que desapareix de mica en mica.

Tenia clar que anava a l’exili?

Mai de la vida. Sempre vam pensar que al cap d’uns dies tornaríem a casa. Fins i tot quan ja érem a França. Sempre pensàvem que era qüestió de poc temps. Jo m’havia casat el 39 i teníem molts projectes. Vam deixar la clau de casa als veïns del costat però no vam tornar mai més.

També duien diners?

Sí, però ja imaginàvem que no tindrien valor. El més preuat que tenia era una capsa de fils de colors, que vam fer servir per intercanviar per menjar amb els pagesos. En aquella època el fil era molt escàs.

Van passar la frontera de seguida?

No. Vam arribar a Figueres en ple bombardeig. Vam refugiar-nos en una casa senyorial on hi havia més de 50 persones. Hi havia tanta gent que no vam ni poder desplegar el matalàs. Entraven i sortien durant tota la nit. Hi vam passar 4 o 5 dies, anant als menjadors populars. Ja havien pres Girona i s’acostaven. Recordo que una de les últimes nits ens van reunir per escoltar un discurs de Lluís Companys, que sonava per uns altaveus. Va donar moral a la gent, va dir que hi havia un tren amb armes esperant a la frontera i que aquella guerra no la podíem perdre. Mentre esperàvem els camions per anar a la frontera ens van bombardejar i van sortir avions republicans per atacar-los. Hi va haver una batalla aèria. Vam veure caure un avió i la gent va cridar visques. A Llançà vam trobar un tren ple de soldats ferits sense cap assistència. Havíem de passar la frontera a peu. Recordo un penya-segat on estimbaven els carros i els cotxes perquè en Franco no els pogués aprofitar.

Com van arribar al camp d’Argelers?

Els gendarmes ens feien anar en grup i ens van reunir a la platja. Primer no hi havia filats, els van posar uns dies després. Ens feien esperar mentre construïen el camp: vèiem arribar els camions amb els materials i els operaris que treballaven. I pensar que vam arribar a ser 75.000 persones allà. Nosaltres ens vam fer una cabana amb canyes i mantes.

Què n’opina del tracte que els van donar els francesos?

Ja ens imaginàvem que no ens portarien a l’hotel. La gent del poble ens tractava bé. Però al camp havíem de fer les necessitats en una riera i al principi només hi havia una barraca per fer d’infermeria. La duien metges espanyols. Tot el que tenien per curar eren pastilles de caldo Maggi i aspirines. Com que l’aigua era salada, hi havia una epidèmia de gastroenteritis. Quan l’ambulància s’enduia algú, ja sabies que no el tornaries a veure. Vaig passar 15 mesos als camps, al final al de Sant Cebrià.

¿El tracte va evolucionar amb el temps?

El menjar era una mica millor, però escàs. Ens donaven cigrons, llenties, arròs i una mica de bacallà. Hi havia un mercat negre on podies comprar de tot. I més endavant, a Sant Cebrià, fins i tot venia un camió a vendre coses. Jo, estant embarassada, tenia molta gana, tot i que tothom em guardava coses. Com que només ens donaven llenties i cigrons, fèiem broma i dèiem que en lloc d’un nen o una nena tindria una llentia o un cigró. La meva cunyada ens va enviar un xec de 12 francs, que llavors eren força diners, i recordo que vaig anar per primer cop a comprar. Vaig comprar margarina, quatre préssecs, oli, pa i llet.

Així, ¿va passar gairebé tot l’embaràs al camp?

Sí. Els amos francesos venien a les portes del camp i s’enduien els homes per treballar a la verema. El meu home no em volia deixar sola i m’enganyava, feia veure que no el volien. Amb el temps vam tenir barracons per a famílies i vam poder fer un llit amb fustes, aprofitant el filferro dels filats per al somier.

La van dur a parir a la maternitat d’Elna, que duia la famosa infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz.

Sí, allà menjàvem a voluntat coses bones. Ella venia d’una altra maternitat que va tancar i nosaltres devíem ser de les primeres que hi vam estar ingressades. Potser la seva imatge s’ha endolcit una mica, però la veritat és que era una persona molt humanitària i professional. Ella em va portar la notícia que el meu pare tenia una pulmonia i em va acompanyar en cotxe a veure’l a l’Hospital de Perpinyà. Estava tan acostumada a caminar per la sorra del camp d’Argelers que em vaig tornar boja de poder caminar per les voreres. Ara sembla una tonteria.

El part va anar bé?

Sí, el meu fill, en Rubèn, va néixer el 5 de gener de 1940 i va pesar 3,830 quilos. Em van dir que havia pesat tant pels farts de menjar que em vaig fer a la maternitat. Però llavors vam haver de tornar al camp. El meu pare ja era molt gran, estava mig cec i el deixaven estar a la barraca de les dones. Cada dia tornava amb un petit feix de llenya per a l’estufa. A la maternitat érem quatre o cinc parteres i recordo que n’hi havia una que plorava sovint. Jo no. Jo sabia que ser modista m’assegurava el futur. Una modista sempre pot ser útil. Això em donava esperança i optimisme. El que em preocupava era que el meu home havia començat a treballar a la mina i era una feina molt dura.

Vostè no va treballar.

Sí, em van agafar per fer pantalons per als alemanys durant l’ocupació francesa. Així vam aconseguir sortir. La mare s’ocupava dels nens de les treballadores i el pare feia llenya per a la cuina.

I van anar prosperant a França.

Sí, primer vam estar a Nimes, després als Alps i finalment a Marsella. El meu home fins i tot es va arribar a apuntar als maquis per entrar a Espanya. Es parlava d’un exèrcit per alliberar el país, però va anar a la frontera i va veure que estava tot molt mal organitzat i que seria impossible. Molta gent pensàvem que després de l’alliberament de França, Espanya seria alliberada tot seguit i es podria reconquerir el país. Però no va ser així. Em vaig quedar a França i de seguida vaig tenir bones clientes, dones amb diamants que venien a fer-se la roba amb mi.

Quin és el secret per arribar als 100 anys amb aquesta vitalitat?

Treballar molt, no queixar-se gaire, tenir esperança...

El somni cinematogràfic d’una vida

L’experiència de Remei Oliva ha inspirat El nostre llarg silenci, de Quim Paredes, que s’estrena a Girona avui (Cinema Truffaut, 20 h) amb un col·loqui posterior organitzat pel Museu d’Història de Girona en el qual participa la centenària exiliada, el director del film i l’historiador Salomó Marquès. Es tracta d’un film depurat, amb una acurada fotografia en blanc i negre que reprodueix l’estètica dels fotoperiodistes de la Guerra Civil, com Robert Capa, sense diàlegs i amb unes esplèndides actuacions d’Edu Paredes i Lluïsa Paredes. En veure per primer cop el film, pausat, hipnòtic, en què parlen les mirades, Remei Oliva va assegurar que li havia semblat reviure la seva vida com en un somni.