Reivindicació de Manuel Brunet, el “vencedor vençut”

FigueresEl llibre de Francesc Montero Manuel Brunet. El periodisme d’idees a l’ull de l’huracà, que es va presentar ahir a Figueres, és una reivindicació minuciosa i rigorosa de la trajectòria professional d’aquest periodista i escriptor. Fins ara no existia una monografia extensa sobre Manuel Brunet (Vic, 1889 - Figueres, 1956), raó per la qual el seu paper en la cultura catalana de la primera meitat del segle XX havia quedat força desdibuixat.

Entre els encerts del llibre de Montero, cal destacar haver sabut situar Brunet en el món intel·lectual d’abans i després de la Guerra Civil. Així, repassa detalladament l’evolució política que va seguir l’escriptor durant el primer terç del segle. Format en el si del Noucentisme, Brunet es va afiliar al partit de centresquerra Acció Catalana (i va col·laborar en La Publicitat ), per passar després a la Lliga Regionalista, el partit del catalanisme conservador, cosa que li va comportar l’entrada al diari La Veu de Catalunya, on va destacar com a comentarista polític.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, Brunet va haver de fugir de Catalunya perquè va ser amenaçat pels revolucionaris. Exiliat a Itàlia durant el conflicte, va fer costat al bàndol franquista i va participar en els aparells de propaganda antirepublicans. Al final, va retornar a Catalunya, però va descobrir que s’havia convertit en un “vencedor vençut”.

Separatista i col·laboracionista

Integrat al grup que va fer possible la publicació Destino, era vist pels falangistes com un separatista potencial pel seu catalanisme, mentre que l’oposició democràtica el veia com un col·laboracionista del règim dictatorial. Brunet, juntament amb el seu amics Josep Pla, Josep Vergés, Joan Teixidor, Nèstor Luján i d’altres van convertir Destino en “una revista franquista antifranquista”, com la va definir ell mateix.

Segons Montero, els tres eixos principals del pensament de Brunet al llarg de la seva vida van ser el catalanisme (que durant el franquisme va haver de recloure en un àmbit privat), el conservadorisme polític (que el va dur a qüestionar no només el règim republicà, sinó la mateixa democràcia) i el catolicisme ortodox (que va explicitar amb el seu pseudònim periodístic de Romano ). De Brunet, gran polemista, ens queden moltes pàgines de bon periodisme, que en el llibre es detallen i analitzen de manera minuciosa. No en va, ell pensava que “la millor manera literària de fer la història contemporània és el periodisme”. Tanmateix, també té una obra narrativa important, per bé que escassa, en la qual destaca El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), una de les visions més iròniques davant del gran mite noucentista de la Catalunya grega.