Quim Corominas: “En la feina creativa t’has de reinventar, no et pots recolzar en el que ja saps fer”

Inaugurada amb motiu de les Fires de Sant Narcís, l’exposició antològica Corominas, 50 anys d’art és tot un reconeixement al mig segle de trajectòria de Quim Corominas (Sarrià de Ter, 1951). La mostra, comissariada per Sebastià Goday, aplega 150 obres inequívocament expressionistes, de color desbordant i gest intuïtiu, que es poden visitar fins al 5 de desembre en tres espais diferents de Girona: la Casa de Cultura, la Fundació Fita i la Casa Masó. Es tracta, en paraules de Corominas, d’una retrospectiva pensada “en clau de present”. Un recorregut, des dels anys setanta fins a l’actualitat, que enllaça tots els registres de l’artista, també col·leccionista i docent: des de teles de gran format, algunes d’abstractes i d’altres amb un deix figuratiu, fins al món dels collages, pop-ups, llibres i escultures de paper vinculats, molt probablement, als jocs de la seva infantesa a Sarrià de Ter, un poble marcat per la indústria del paper.

El punt de partida de la teva trajectòria com a artista és aquella Girona ensopida, grisa i negra, de les acaballes del franquisme.

Girona era molt poca cosa. Vaig fer la primera exposició, l’any 1970, a la Galeria Internacional, que era l’únic espai dinàmic. A la llibreria Les Voltes també feien exposicions, a la sala La Gàbia... Però tot era molt conservador. Barcelona semblava molt lluny, mirat des de Girona. I viceversa: per a Barcelona, Girona era com si no existís.

A principis dels setanta, t’instal·les tres anys a Londres. ¿Era una necessitat marxar d’aquí?

Va ser una gran experiència. Londres, evidentment, era un altre món, que em va ajudar a construir-me com a persona, a agafar coneixements, a entendre què vol dir ser autodidacte. Allà vaig aprendre mirant exposicions, anant a museus... Vaig començar una etapa de treballs molt experimentals, de rebregar papers i utilitzar llapis de colors, perquè allà vaig descobrir artistes que aquí eren ignorats totalment. Vaig tornar perquè aquí van començar a passar coses.

A partir dels vuitanta, amb anades i vingudes de Berlín, vas abraçar la pintura expressionista de gran format.

Berlín va ser un descobriment bestial. Abans de la caiguda del Mur, la part occidental bullia d’artistes d’arreu del món i això em va permetre entrar en el color, en la gestualitat, en l’expressionisme, que és amb el que m’he identificat sempre més. Aquesta flama l’he anat mantenint.

La teva obra també embolcalla tot un món de paper, lúdic i de manualitats, que el teòleg Modest Prats va batejar com a papirotècnia. ¿El color és el que uneix tots aquests llenguatges?

La meva obra, si s’hagués d’encasellar, és molt diversificada i no es pot comparar. Però hi ha un discurs lligat, sobretot, pel color. He sigut sempre un expressionista. Si ets informalista, les coses es poden mesurar i tornar a fer. Amb l’expressionisme és més difícil: són moments, hi juga l’atzar, la intuïció, la casualitat... Tot això fa que sigui irrepetible. Fas una pintura i, la següent, serà diferent. Aquesta és una de les coses que més m’agraden: tenir energia vital per fer coses diferents sempre, no estancar-me en un mateix discurs. La prova és tota l’evolució que hi ha en aquestes exposicions.

Una de les teves divises, extreta del Llibre de les meravelles de Ramon Llull, és “Tot aquell dia anà sense trobar cap cosa de què meravellar-se. Mentre anava per la vall, ell desitjava veure alguna meravella i, com que no la veia, es proposà en el seu cor de meravellar-se pensant alguna cosa meravellosa”.

M’he entusiasmat sempre. Quan començo una pintura, no penso en com acabarà ni què hi faré. L’atzar i els accidents fan que l’obra es vagi desenvolupant; és un procés i, al final, a vegades em sorprèn a mi i em fa renovar la mirada. És bàsic aquest procés de descobrir, que em surti una taca nova, una forma, un color, una pinzellada, una barreja... La pintura és autònoma per ella mateixa. És com si et digués “Si tu vols anar per aquí, jo aniré per allà”.

Quin paper hi juga l’atzar?

L’atzar i la intuïció tenen molta importància. La sensibilitat no s’ensenya, es cultiva. Després, has de saber modular l’atzar, la intuïció i l’espontaneïtat en el moment que et passen per davant dels ulls. Si no t’hi fixes, passen de llarg. És una compenetració total entre la teva intel·ligència i allò que estàs fent, que pot ser artesanal, com fer anar un pinzell o tirar unes taques. Has d’estar en alerta constant, en tensió, per anar descobrint la pintura.

Has fet de pedagog i de professor d’arts plàstiques: tant a l’escola L’Aulet de Celrà i a l’Agustí Gifre de Sant Gregori als anys setanta i vuitanta, com a l’Escola Municipal d’Art de Girona fins al 2013, quan et vas jubilar.

Sempre deia als nens que fessin alguna cosa diferent de la que havien fet ahir. Si no, t’avorreixes. Però les persones també som molt repetitives, ensopeguem sempre amb la mateixa pedra, ens agrada tenir un entorn segur. En la feina creativa t’has de reinventar, no et pots recolzar en el que ja saps fer. Quan jo feia una proposta artística als nens, veia que cadascú ho feia a la seva manera i em forçaven a aprendre. Les últimes peces que estic fent encara em donen aquesta satisfacció, de veure que vaig endavant, que no em quedo encallat en el que ja sé.

La teva obra, en especial la del món del paper, sembla ben lúdica.

És partir del joc, establir-hi un paral·lelisme, més que jugar. No pretenc crear jocs sinó transformar un joc o una història infantil. Per exemple, els nens, quan juguen o fan un treball plàstic no tenen la pretensió de fer art en cap moment. És des de la meva mirada, com a professor, que ho puc posar en la categoria d’objecte d’art. El resultat no els interessa, el procés sí. Es tracta d’aprendre a través del joc, de la improvisació, de reciclar i transformar objectes. L’aprenentatge artístic és una bona gimnàstica per al cervell. La societat en necessita més, d’aquest aprenentatge creatiu per adquirir coneixement i sensibilitat.