El dia que el matrimoni Pujol declarava a l’Audiència Nacional de Madrid, al TNC va estrenar-s’hi El professor Bernhardi. Salten les tapes del clavegueram de tanta brutícia i tot és tan manifest que només cal prendre nota, dir què passa a l’escenari. És un lloc comú que Schnitzler i la intel·lectualitat vienesa del seu moment van mostrar fins a quin punt la façana historicista de la Ringstrasse no podia amagar la descomposició de l’imperi. Musil escriurà: “Tot el nostre ser només és el deliri de molts”. Broch, que Viena és el “centre europeu dels valors situats en el buit”. Res que avui, aquí, se’ns faci estrany.
No són casualitat, els últims anys, tantes representacions d’Un enemic del poble a Catalunya. El 2013 va fer-se’n una a la UPF, i als teatres n’hi havia una versió, Stockmann. El 2014 va dur-la a escena el Lliure, i a Molins de Rei un grup representava Enemic públic. El novembre passat es feia a l’Orfeó Martinenc, i segur que me’n deixo. El professor Bernhardi és fill del doctor Stockmann i la representació del TNC és filla de l’actualitat d’Un enemic del poble. La corrupció conflueix contra un individu íntegre que ens fa de parallamps moral.
Sort n’hem tingut dels metges escriptors. Vaig sortir encantat del TNC. El text s’ha traduït expressament. Els actors, especialment Homar i Cruz, són esplèndids, i la direcció difícilment millorable, i no poc arriscada, perquè opta per la lectura seriosa d’una “comèdia en cinc actes”. Sabent com va acabar tot i vist el moment que vivim, sembla la lectura més pertinent. Albertí agafa un text que parla de la paraula, de la seva burocratització i mort, i és com si portés la paraula al quiròfan, en un estat tan terminal com la noia a partir de la qual arrenca l’obra: a un hospital de mobiliari esterilitzat, amb instrumental –actors, microscopis– asèptic, on agafen les paraules amb pinces i les obren en canal –semblant, per cert, ara que tenim el cas dels maristes pedòfils, a la descripció freda i continguda de la pel·lícula Spotlight.
Vaig passar la funció pensant en la gran caixa de vidre al mig de l’escenari. Sense la caixa l’escenari s’hauria vist buit, d’acord, però el buit hauria estat ple de sentit, perquè les decisions morals sempre es mouen sobre el buit, un buit fet de les paraules mortes. Però, com a L’hort de les oliveres, El professor Bernhardi es mereixia tot el subratllat. Potser en un altre temps hauria estat més escaient representar-la a la Sala Petita. Presentar-la avui a la Sala Gran és un acte de dignificació de la nostra cultura pública.