Posar portes al camp a la Cerdanya
En un debat recent sobre la frontera, celebrat a la Casa de la Generalitat de Perpinyà, s’ha afirmat que arran de la pandèmia actual s’ha viscut el fet fronterer de manera semblant al dels anys 1946-1948, quan el govern de França la va tancar com a mesura política d’oposició a la dictadura del general Franco. La comparació és poc afortunada, però és veritat que la circulació del covid-19 ha servit per aixecar noves barreres físiques per al desplaçament de les persones i la limitació de drets humans, però alhora per assenyalar pors i culpables. D’altra banda, ha subratllat un fenomen mundial: que als nostres dies hi ha deu vegades més murs a les fronteres que fa trenta anys, quan va caure el de Berlín.
A la Cerdanya, el fet s’ha viscut de manera molt negativa. La línia de la frontera és situada, d’una banda, enmig de camps de conreu o terrenys boscosos pertanyents als municipis de Guils, Puigcerdà i Alp, i, d’una altra banda, a les comunes de la Tor de Querol, Enveig, Ur, la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) i Palau de Cerdanya. Una colla de fites de granit n’assenyalen el traçat discontinu i a voltes capriciós, però la relació entre els veïnats ha estat sempre necessària, complementària i productiva.
Els camins i les rutes per passar d’un estat a l’altre són nombrosos. Hi ha, certament, el pas oficial per excel·lència, a la vora del riu Reür, però n’hi ha de secundaris que transcorren pel camí de la Vinyola, la carretera de Llívia, el camí d’Ur, el camí de Palau i el de Vilallobent, emprats pels habitants de la comarca dividida artificialment pel Tractat dels Pirineus.
Des del mes de gener el govern francès va situar pilones de ciment i indicadors de “route barrée ” a la carretera departamental de la Vinyola, on s’alça la fita 467, i al camí veïnal de Palau, al costat de la fita 491. L’ordre parlava d’“arrêté temporaire ” i s’han donat versions diverses per justificar-ho: la pandèmia, el terrorisme, la immigració il·legal... La cosa és que ha durat molts mesos i la protesta s’ha fet sentir. Al damunt de les tanques i les plaques indicadores podem llegir-hi inscripcions en francès, ben expressives de la mala maror i la contestació popular i cívica que ha generat la mesura: “Protégeons les êtres vivantes, pas les frontières ”, “De l’air, de l’air, ouvrions les frontières ”.
Posar fronteres a la Cerdanya és com voler col·locar portes al camp. Una estada a les rutes vedades permet de constatar que els ciclistes són els primers que se salten la prohibició. L’Ajuntament de Puigcerdà s’ha limitat a col·locar un advertiment de la prohibició francesa. Un veí de la Tor de Querol, bon coneixedor de les comunicacions properes, remarca: “Les carreteres tancades de la Vinyola i d’Age-Palau són dues de les tres que són enquitranades. La tanca de la d’Estavar a Llívia és per obres de manteniment. D’altra banda, són oberts els camins no enquitranats. També és oberta la carretera neutral que du a Llívia, i la de Llívia a Ro i Sallagosa, que són considerades una part del camí neutral”.
