Un congrés
L’altre dia em vaig enxampar a mi mateix preguntant-me si els nostres polítics no s’havien tornat nihilistes. Si no havien conclòs que el poder és destrucció i no creació.
Els “no pot ser” i els “no hi ha alternativa” que abans de la independència avortada eren a un sol costat, ara són a tots dos. Però la qüestió continua sent la mateixa, concordar determinisme i política, camins barrats i llibertat, lligar democràcia amb “prohibició de votar” i “voluntat d’autodeterminació” amb “referèndum acordat”.
En el cas dels polítics independentistes, a més, hi ha un problema irresoluble amb el passat, és a dir, que les seves paraules d’avui topen amb els fets, els compromisos i les promeses d’ahir. Com que una llengua és sobretot una memòria, la revocació política implica una revocació idiomàtica. Aquests polítics s’alimenten de paraules i van depredant la llengua i cremant-la. El català, que ja socialment és un zombi, va quedant així també intrínsecament afeblit i esqueixat del món, convertit a les seves mans en un idioma il·lògic, autista, corcat, burocràtic i abstracte, improductiu i brut i no cristal·lí. Paraules com independència, democràcia o diàleg ja no volen dir el mateix en boca dels polítics que en boca del passat, i, repeteixo, un idioma és sobretot memòria. És a través de la memòria compartida, que ens comuniquem.
Uns anuncis de la Generalitat acaben dient: “defensem el que és obvi”. Però si has de defensar una obvietat, senyal que no és òbvia. Un polític repeteix “estem convençuts que” i “és evident que”. Si és tan evident, cal remarcar-ho? ¿O només és l’abús de qui té el micròfon i parla per enterrar la realitat sota palades i palades de paraules buides? L'idioma s'afebleix tant que se’l pot potinejar ridículament, com va passar amb el “totis”.
On hi ha llengua hi ha llibertat d’expressió, i al contrari. Funciona una corretja de transmissió entre l’emmudiment de segons quins debats al Parlament i els mitjans, la literatura i la llengua del carrer. Divendres és u d’octubre: ¿no tindria sentit un congrés al més alt nivell, un congrés internacional per debatre què va implicar aquell dia i si podem dir o no que van pegar als que volíem votar? Un congrés de lingüistes i polítics que debatessin sobre els eufemismes i les seves implicacions, com ara dir “eixamplar la base” en comptes de dir “igualar a la baixa”. Un congrés si més no per demostrar-nos que estem preocupats.
Es pot esterilitzar un idioma i convertir-lo en la muralla que et blindi del món. Llavors, les paraules ja no responsabilitzen, però tampoc comuniquen, ni serveixen.
