El patrimoni ferroviari de Ripoll es degrada per l’abandó institucional

RipollEn cap població de Catalunya, segurament, no es concentra una desídia tan evident pel que fa a la conservació del patrimoni ferroviari. Fa poc, l’exalcalde Ripoll Pere Jordi Piella ho ha denunciat a El Ripollès: “Si es fa un passeig per la zona ferroviària de Ripoll, el resultat no és afalagador”. Tot i que l’antic dirigent polític reconeix que el problema no té un responsable únic, conclou que “la imatge que es dona de Ripoll és depriment”. Per a ell, l’estat d’abandó dels elements ferroviaris situats entorn de l’estació representa el símbol d’una societat que pondera la història medieval de comtes i abats i s’oblida, en canvi, de l’etapa històrica més recent, lligada a les empreses i els avenços de la tecnologia industrial que van fer que milers de ripollesos milloressin el seu nivell de vida.

Els elements ferroviaris colgats per la incúria i el deteriorament progressiu són l’edifici neoromànic projectat com a estació del ferrocarril transpirinenc, les dues locomotores de la sèrie 1.000, el dipòsit d’aigua i el de locomotores, així com el pont i la placa giratòria de les màquines de vapor. 

Edifici neoromànic 

L’estació pensada com a unificadora de la línia de Sant Joan de les Abadesses i la del transpirinenc de Ripoll a Acs va néixer desgraciada d’origen. Va ser construïda entre els anys 1925 i 1929 per l’empresa Cubiertas y Tejados. Impressiona a primera vista per les pretensions monumentals i per l’ornamentació amb motius que s’inspiren en el monestir romànic, però vaesdevenir inutilitzable de bon principi pel fet de situar-la a la banda del riu, on no tenia sortida ni enllaç amb els mitjans de transport. Després d’haver estat aprofitada per a habitatge de refugiats durant la Guerra Civil i de treballadors de la companyia ferroviària, va ser abandonada completament fa més de trenta anys. A hores d’ara està catalogada com a immoble protegit en el catàleg municipal. Adif, que n’és la propietària, es va encarregar de la rehabilitació de la coberta l’any 2005, però l’estat actual d’abandonament no en garanteix la conservació.

Fins ara les possibilitats de dignificar l’edifici, venut o arrendat, per a usos de competència institucional (serveis, equipaments, centre d’interpretació) o activitats particulars de negoci (alberg turístic, hotel) no han prosperat. Per això, l’actuació d’Adif només es limita a intervencions puntuals, com la de segellar les portes de la planta baixa, i desisteix de consolidar-lo amb obres més costoses. La imatge de desídia és més notable pel fet de tractar-se d’un edifici singular i monumental, conformat per cinc cossos d’altura diversa, entre tres i cinc pisos, entre els quals sobresurt el que presenta una coberta piramidal.

Poca sensibilitat pel patrimoni

Les dues locomotores elèctriques de la sèrie Estado 1.000-1.007, construïdes el 1927, van inaugurar la tracció elèctrica del ferrocarril transpirinenc oriental l’any 1929 i van prestar servei a la línia internacional fins a final dels anys vuitanta. Van ser pensades exclusivament per al trajecte de Ripoll a la Tor de Querol, tant per arrossegar combois de viatgers com per a trens de càrrega o de treballs. Una d’aquestes locomotores, de titularitat municipal i que ha estat repintada, resta fixada com a monument davant mateix de l’estació de Ripoll. L’altra, completament abandonada a mercè dels elements, està apartada i és víctima del vandalisme enmig de vies sense servei.

El dipòsit d’aigua per a màquines de vapor i les cotxeres de quatre estances o dipòsit de locomotores, així com la placa giratòria on les màquines canviaven de sentit de circulació -una de les poques que es conserven a Catalunya-, estan ubicades davant l’estació d’autobusos. Totes aquestes instal·lacions demostren la significació rellevant de Ripoll com a punt clau del transport ferroviari, alhora que la situació actual mostra la negligència i la poca sensibilitat de les administracions -Adif i Ajuntament- a l’hora de preservar i estimar un patrimoni d’interès inqüestionable per al coneixement de les tècniques antigues. Un patrimoni que no es redueix al valor particular d’un edifici, una màquina o un dipòsit, sinó que és determinant per la història que té associada.