Perpinyà“No sóc un activista català però tenia molt clar que parlaria en català als meus fills i que anirien a La Bressola”, afirma Roland Barrière en un documental que s’està preparant amb motiu del 40è aniversari de La Bressola. En Roland és fill de Lluís Barrière, el veterinari que va cedir una habitació de casa seva perquè La Bressola comencés a caminar. “El meu pare no és català però sempre m’hi ha parlat. Quan era petit, si hagués dit que el meu pare em parlava en anglès, tothom ho hauria trobat molt interessant, però dir que em parlava en català no interessava ningú. Això, avui ha canviat”, assegura.
En el seu cas, haver anat a La Bressola el va ajudar anys després quan va estudiar veterinària a Barcelona. “El que és bàsic perquè el català no es perdi és parlar-lo a les futures generacions, a les que pugen”. Per a Guida Planes, pensar en La Bressola és recordar la infantesa, tant a casa com a l’escola. És filla d’Úrsula Ferrer, la primera mestra, avui ja desapareguda. “En tinc un record bucòlic, per a mi era anar a jugar. A casa se’n parlava com d’una fita. Veure l’èxit de La Bressola em fa molt feliç perquè recordo les ganes que en tenien a casa”, diu la Guida.
Avui una part força important de pares i mares que porten els seus fills a La Bressola no ho fan moguts per un sentiment especialment catalanista sinó perquè són bones escoles. “El sistema escolar públic francès ja no és el que era, ha baixat el nivell. Aquí el projecte pedagògic és molt interessant”, explica Nico Berthet, quan va a recollir els seus dos fills a La Bressola de Sant Galdric. De manera similar pensa un altre pare, Lionel Lelievre. “Porto el meu fill aquí pel mètode i també perquè aprengui la llengua catalana. Sempre és interessant saber una llengua més”, diu.