Pablo Milanés: “Defenso el millor per a tots els pobles pel que fa a justícia, llibertat i independència”

Ja no ve a Catalunya una vegada a l’any o més, com havia fet sempre, perquè ara el seu ritme de feina no l’hi permet, però Pablo Milanés assegura que segueix molt atent a tot el que passa i es cou aquí, perquè hi té amics que per a ell són germans i perquè d’alguna manera hi manté arrels, a causa de la influència que va rebre del moviment de la Nova Cançó. A Catalunya, el músic cubà hi ofereix aquest estiu un únic concert, el que farà demà en un espai molt especial, l’àgora grega d’Empúries, dins el festival PortalBlau. Els seus 73 anys no li impedeixen treballar incansablement. Aquest any no ha parat i està a punt de recollir-ne els fruits: tres discos nous que han de sortir al mercat abans del desembre i que se sumaran als 54 que ja té publicats, dels quals es prepara una edició recopilatòria a Cuba.

Per al concert d’Empúries s’anuncia un repertori en què s’intercalaran les cançons més noves, entre elles les de l’últim disc, Renacimiento, amb els seus vells temes. Alguna sorpresa?

Faré un recorregut per tot el meu repertori, sense oblidar-me de les cançons velles, com Yolanda o Para vivir, que interpreto sempre amb molt de gust i que el públic sempre espera. Sí que estrenaré un nou format de músics. M’acompanyarà un trio de baix, bateria i piano. Em resulta molt agradable perquè representa un nou concepte, una renovació per a les velles cançons i també per a les noves. Tot i que per a mi és un format de músics nou, ja existeix sobretot en el jazz, un gènere que ha tingut una influència molt notable en la meva música des de sempre. Quan tenia poc més de vint anys vaig formar un grup de jazz amb músics avantguardistes joves i tocàvem tots els clàssics del jazz en clubs petits de Cuba. El jazz és una influència normal en tots els músics cubans.

Torna a Catalunya després d’una pausa més llarga de l’habitual. ¿Continua, però, mantenint el contacte amb Catalunya?

Abans venia més sovint a Catalunya i hi tenia més contacte, que reconec que ara he perdut una mica, tot i que estic molt atent sempre al que passa aquí. A Catalunya, més que amics hi tinc germans. Li diré només dos noms: Serrat i Pi de la Serra. I d’alguna manera la Nova Cançó va ser una influència per a cantants cubans de la meva generació. Es va produir un intercanvi de conceptes, especialment sobre la poesia i sobre l’obra segons la nacionalitat o la cultura de cada lloc.

Cançons seves han sigut versionades al català, com ara Para vivir, traduïda i cantada per Joan Isaac. I un altre dels grans músics cubans, fundador amb vostè de la Nova Troba cubana, Silvio Rodríguez, ha cantat en català versions seves fetes pel mateix cantautor. ¿Li sembla positiu aquest exercici?

M’enorgulleix molt. La música la componem perquè sigui universal i perquè en gaudeixi tothom, no només per escoltar-la, sinó perquè la interpreti tothom que senti la necessitat de fer-ho. La cançó és un vehicle per expressar sentiments i és molt respectable compartir-la amb qui un tingui l’oportunitat de fer-ho.

Veu relleu en la Nova Troba cubana? Hi ha músics joves que la continuen?

Cuba sempre ha sigut una font extraordinària de músics. No només ara, sinó des del segle XIX. Hi ha hagut sempre un moviment musical molt important, a causa de moltes influències i confluències de moltes cultures. Això va evolucionar de tal manera que va deixar un llegat de música extraordinari. A Cuba la música hi és a cada lloc. A cada regió hi ha una identificació d’estils i gèneres que ha fet de Cuba una potència mundial en música, com els Estats Units o el Brasil. La música continua sent una riquesa fonamental de Cuba.

Ha sigut crític amb el govern cubà i amb les actuals mesures d’obertura. Com veu ara la situació al seu país?

Prefereixo no comentar-la. Porto molts anys parlant-ne i crec que ara li toca parlar al poble cubà, i no a mi.

I la situació de Catalunya?

És més difícil encara per a mi parlar de Catalunya! Només puc dir-li que jo sempre he estat al costat de l’esquerra, del progressisme i del millor per a tots els pobles pel que fa a la justícia, la llibertat i la independència. És una premissa que tinc sempre per a la meva vida. Ara cal veure qui tira endavant això, si és la dreta, si són els lladres, si són els corruptes, o si és gent que es mereix portar a terme empreses tan importants com aquesta per a un país.

Ja suma 54 discos gravats i ara se’n prepara un recopilatori. ¿És un homenatge a la seva trajectòria?

Se n’està preparant l’edició a Cuba, i la idea és que surti al carrer al mes d’octubre. Espero que es vengui també a l’estranger, que tingui difusió internacional i no es quedi només a Cuba. Serà molt important per a mi perquè és la meva obra completa. No ha sigut iniciativa meva i, per tant, sí que es pot entendre com un reconeixement a la meva trajectòria, com una mena d’homenatge.

Una obra completa que s’anirà ampliant, ja que té nous discos en preparació i a punt de sortir.

Sí. Ja tinc dos nous discos acabats a punt de sortir al carrer. L’un, amb el meu pianista, Miguel Núñez, molt reconegut a Cuba i internacionalment, i amb qui treballem junts des de fa 28 anys. És un músic extraordinari que té melodies molt boniques i jo hi he posat lletra. I amb un altre pianista cubà, José María Vitier, fill dels poetes Cintio Vitier i Fina García Marruz, i ell també poeta extraordinari, he fet un disc de cançons del segle XIX i XX, cubanes i tradicionals. Un disc molt bonic de trobadors que tenen cançons que a penes es coneixen. I també ha de sortir aviat un disc amb Haydée Milanés, la meva filla, que ha fet una recopilació de cançons meves dels anys setanta. He treballat molt aquest any. Jo no paro mai, sempre tinc algun projecte al cap i això és positiu, perquè em manté viu artísticament.