Ous de reig
La meva filla va arribar molt esverada a casa i ens va ensenyar al mòbil unes fotografies de bolets mataparents. “Sou els típics que us heu enverinat, ara us morireu!”, va retreure’ns, i va començar a llegir en veu alta l’entrada "Farinera borda" de la Viquipèdia, apartat "Toxicitat": amb mig bolet n’hi ha prou per dinyar-la, però et menges la farinera de gust perquè és molt bona i fins al cap de sis o vuit hores no comencen els símptomes, que com més triguis a advertir més mortals seran i que impliquen un trasplantament de fetge, si tens sort.
M’havia menjat per dinar una dotzena d’ous de reig suculents a la planxa, collits per mi mateix, que de bolets no en tinc ni idea. Mirant fotografies de farineres bordes, és veritat que s’hi assemblen força. La meva filla havia reenviat fotos dels meus bolets tot just collits a un boletaire amic seu i el boletaire havia contestat de seguida: "Que no se’ls mengin!" Em feia patir una cosa: la meva facilitat per trobar retjos –cinquanta euros el quilo a la botiga–, uns vint-i-cinc en poc més d’una hora, tots per allà mateix, a dos passos d’una pista forestal que acostumo a fer a peu. Ja se sap que els bolets tenen efectes al·lucinatoris i que el prestigi de l’ou de reig ve de la dificultat de trobar-lo, de ser tan efímer, del vermell-taronja lluminós que surt del terrer sec, com una gota de sang, la terra mateixa fent ous. Ve del bosc perdut i verge per on només circulen els senglars i el boletaire abstret del món, de la intensitat de concentrar-se en el desig primari de trobar menjar i de l’alegria del luxe que es presenta per sorpresa. Aquesta il·lusió infantil, ¿no et pot fer veure les farineres bordes com si fossin ous de reig?
La il·lusió i la por van estar discutint-se a dintre meu. ¿La por no et pot també fer veure els ous de reig com si fossin farineres bordes? D’Amanita phalloides a Amanita caesaria hi van poques lletres, igual que de sobreviure al covid a morir-se d’una badada. Fos com fos ja era tard. Me’n vaig anar a dormir. Vaig somiar en rates i retjos i l’endemà vaig despertar-me atent a la panxa. Però d'això tampoc podia fiar-me’n, perquè la mica de malestar quan et despertes, qui sap si no eren els primers símptomes de l’enverinament?
Que ben muntada que està la vida. Que l’ou es pugui convertir en taüt i l’aliment en verí. Que es puguin saltar fronteres amb tanta facilitat i que ni la persona més prudent se salvi de jugar-se-la. Que l’atzar estigui garantit, que per parlar dels vius parlem dels mortals, en fi, confio que d’aquí una setmana encara puguem tornar a saludar-nos
