Tots Sants
GironaHan instal·lat un fantasma arran de carretera. El veig venir de lluny quan passo amb el cotxe per allà, és una estaca metàl·lica vertical amb un casc de moto blanc a la punta, a l’altura del cap d’una persona, amb un ram de flors lligat a sota i un penjador clavat a sobre de tot com una teulada a dues aigües bidimensional. Un casc blanc buit que mira els cotxes que passen. Té la visera verda aixecada i un número 77 enganxat, com una versió surrealista del pare de Hamlet i la calavera junts.
És tan inquietant com quan t’acostes a la pell d’un animal aixafat entre marques de frens. Què vol dir aquesta escultura que crida l’atenció dels conductors que passen a 80 o 90 per hora? Poso l’intermitent, deixo l’asfalt i aparco per acabar d’arribar-hi a peu. El penjador de sobre el casc fa com unes clavícules, podria penjar-s’hi una capa, però llavors la roba taparia el casc. A sota el penjador, sobre el casc, hi ha uns engranatges i una cadena de moto. A la base del casc, amb les flors demacrades, un paper escrit a mà amb les lletres mig esborrades per la intempèrie: “No importa cuanto tiempo haya pasado… Nos acordaremos de ti… Bellos momentos vividos… Llenan el corazón…”
La instal·lació vol ser un homenatge, com tants n’hi ha a les carreteres –o als llocs on s’ha afusellat algú, de vegades també en cunetes–, però no acabo de veure que enfront d’una mort terrible no tingui més sentit el recolliment i el silenci. No veig per què exposar una mort per accident com si fos la gesta exemplar d’un soldat caigut en la batalla.
El nom del mort està escrit a davant i a darrere del penjador. Arribant a casa, poso el nom a Google. De seguida em surt una notícia que m’aclareix què vol dir el penjador a sobre el casc. Al mort li deien “el Percha.” A YouTube hi ha un vídeo amb fotografies d’ell, un home de 45 anys que podria ser qualsevol veí nostre. Surt somrient als retrats, amb les seves motos, cascos, gossos, a les excursions sobre dues rodes amb la seva parella… Hi falten, esclar, totes les excursions pendents per culpa del “desafortunado accidente” que devia tenir al punt mateix de la carretera cap on mira ara el casc buit, les excursions amb la seva parella. El vídeo s’acaba amb un “siempre te llevaré en mi corazón”.
Un dia d’aquests hi passaré de nit. Amb la llum dels fars, el casc serà la calavera d’un espantaocells sobre els camps negres. Ja no l’interpretaré com un homenatge, sinó com un memento mori, un “recorda que et moriràs”, perquè per internet també he sabut que la parella del motorista està embarassada i que ell serà pare.
