Ombres del pati
Clarament el sol també ha començat a estalviar. Cada dia la capa de llum s’aprima i retalla una mica. Si em despisto un moment, s’ha fet fosc. Per això he podat una part de l’om del pati, hi he serrat un celobert. Ara torna a passar llum. La llum d’octubre, la lent de precisió quan el sol ja no crema ni encega i en canvi alimenta. Dosis de vitamina D, sardina, ous i llet per via cutània, vitamina per als ossos, per al cor i per estimular la producció de serotonina.
Al cel blau s’hi inflen uns núvols blancs gegants i musculosos. La llum d’octubre és un notari. Afila i delimita les ombres. Amb el vent, les ombres pampalluguegen i fan flaixos petits. Una xarxa d’ombres vives enreixa la paret de casa. Es belluguen a sobre la taula, a les cadires i als meus pantalons. L’hibisc de Síria que tinc a l’esquena estampa un jardí de flors inquietes i negres a sobre les paraules escrites –aquestes mateixes paraules.
Les fulles de l’om, verdes per la pluja d’aquests dies, aguanten el sol a l’esquena. Els pardals també aguanten la llum a sobre les ales, revestits d’una aurèola. Els ocells tenen fulles i els arbres tenen plomes. Cau alguna fulla. Els pardals que travessen el pati arrosseguen una ombra inexacta, com la de les fulles de dalt de l’arbre, perquè les ombres són més difuses com més de lluny venen. De vegades no és una fulla que cau, sinó un pardal que baixa a atrapar la seva pròpia ombra amb les urpes. El terra és un mirall de siluetes. Com més s’hi acosta el pardal, més l’ombra es va precisant. Després se’n torna a l’arbre. La fulla torna a la branca. En canvi, les mosques picants d’aquests dies, boges perquè han de morir-se, volen amb una cal·ligrafia embullada i plena de punts sense sentit. Són molt i molt pesades. Se’m posen a la pell i amb l’agulla de la trompa hi tatuen la miniatura de les dues potetes davanteres, que no paren de refregar-se, sota un tendal d’ales de paper de ceba.
L’ombra de les fulles d’hibisc fa pensar en les mans decaigudes d’una velleta amb Parkinson. El tronc de l’arbre fa pensar en el punter d’un rellotge de sol. L’ombra del tronc gira com un radi negre a terra, molt a poc a poc, una busca exacta a la base de l’arbre i cada cop més difusa cap al final, les branques amb l’escuma de fulles. El gravat negre a terra de les fulles i les branques té, enganxades a sobre (però en realitat són a sota), les fulles grogues seques que han caigut.
Posat de cap per avall, l’inframon traspua i regalima com si els fantasmes negres projectessin a sota seu les ombres de colors de la matèria.
