La novel·la que flueix com un riu
La nova obra de Miquel Martín, 'El riu encès', destaca per la intensitat narrativa i la minuciositat de les descripcions
Girona“Per què vam perdre la guerra? Doncs perquè els rics sempre s’ajuden entre ells i els pobres ens acabem barallant entre nosaltres. Ve-t’ho aquí per què!” Aquesta frase de l’última novel·la de Miquel Martín Serra, El riu encès (El Cep i la Nansa), no només mostra la lucidesa i el tarannà de l’avi d’un dels protagonistes, sinó que connecta amb l’estructura fluvial de l’obra i, com un rierol, desemboca en les aigües d’un riu més cabalós enriquint-les amb un nou punt de vista sobre la idea central que arrosseguen: la pèrdua i els efectes que provoca.
Trama líquida i compacta
La mort d’un pare, l’absència d’una mare i la malaltia d’un germà són els punts de partida de tres històries impactants que discorren per les valls de Camprodon i la ciutat de Girona. Com tres cursos d’aigua units per la desolació, els relats acaben confluint en una trama líquida i compacta que llisca amb naturalitat fins a un desenllaç ple de versemblança. Però més que l’argument, ben resolt, el que destaca d’aquesta novel·la de Martín és l’escriptura, la intensitat narrativa i la minuciositat de les descripcions.
Vegem, per exemple, aquest retrat de l’oncle Pep: “Portava els cabells grenyuts, pentinats enrere, brunyits de tant passar-s’hi la mà, i una americana tacada, sense planxar, massa ampla, i que se li menjava les espatlles. Tenia les galtes vermelles, plenes de venes liloses, i el bigoti mal retallat, llustrós, rere el qual s’endevinaven unes dents tortes, esgrogueïdes pel fum. L’alè d’alcohol se li escapava amb cada paraula”. L’autor, capaç també de transportar el lector al territori de la reflexió, ressegueix el Ter i certes actituds humanes amb una mirada serena i realista.
La seva prosa, sempre acurada, conté sovint fragments d’innegable alè poètic: “A l’hivern, quan ja eren a punt d’arribar al sanatori, solien trobar restes de neu als marges: una neu bruta, esquitxada de fang i fems. En ple estiu, s’havien d’apartar sovint a la vora de la carretera, sota els castanyers frondosos, carregats d’eriçons verds”.
