Nora Fernández: “Plego sense cap espina clavada, he viscut moltes coses, he arribat molt lluny”

Quan tenia només quatre anys, Nora Fernández (Girona, 1999) va tenir clar que volia ser gimnasta. S’hi va esforçar tant que el seu somni es va acabar complint, i de quina manera: el 2014 va aconseguir una beca per poder entrar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Madrid -una ajuda que era renovable cada temporada- i tres anys més tard es va proclamar campiona de la Copa d’Espanya. També ha participat en prestigioses proves internacionals com la Copa del Món o als Jocs Mediterranis de Tarragona amb la selecció espanyola, entre d’altres. Però les repetides lesions que ha patit, agreujades per un últim any i mig complicadíssim a títol personal, l’han obligat a prendre una decisió dura i dir prou. La primera lesió va ser a l’espatlla; la segona, al canell dret, i la tercera, al genoll. La prometedora esportista gironina del Salt Gimnàstic Club ha hagut de posar el punt final a la seva trajectòria esportiva abans d’arribar als 20 anys, molt abans del que hauria desitjat.

On comença aquesta història amb la gimnàstica?

Sempre he sigut una noia molt moguda, i m’encantava fer tombarelles. Gairebé podem dir que vaig obligar els meus pares que m’hi apuntessin [riu]. A Salt hem format una família al voltant de la gimnàstica, moltes hem crescut juntes, i això ha permès crear un vincle molt bonic entre nosaltres. Estic molt agraïda per tot el que han fet per mi.

¿Tenies clar ja llavors que podries fer un pas endavant, anar-te acostant a l’elit?

Mai he tingut por a provar coses noves, i crec que això m’ha ajudat. Ser una persona atrevida ha sigut important, perquè a mesura que ha passat el temps el llistó era més alt. Si sempre fas el mateix, t’acabes estancant, i en aquest sentit intentar fer bé el que em proposaven significava que el següent obstacle seria més difícil. He anat avançant perquè em sentia còmoda, i els diferents entrenadors que he tingut també veien que el rendiment era òptim.

La gimnàstica és un dels esports més sacrificats.

Sí, t’exigeix molta continuïtat. Has de posar-hi hores i repetir els exercicis fins que aconsegueixes tenir-los mecanitzats. I ser constant: només que deixis d’entrenar-te un parell de dies ja notes un desavantatge respecte a les companyes. La gent sap que la gimnàstica és difícil, però no sap ben bé com de difícil és. El nivell és molt igualat, tu pots fer-ho molt bé, però no tenir recompensa en forma de resultats.

Amb 15 anys et toca anar a viure a Madrid, al CAR.

Va ser una sorpresa, no m’ho esperava. Des d’allà seguien la meva evolució, i, de sobte, un dia arribo a casa i tinc la maleta feta. Recordo que era un divendres i a casa em van dir que aquell dilluns havia de ser a Madrid. En quatre dies em va canviar tot. Sense saber com, em trobava a la residència. Però m’hi vaig adaptar molt bé i la meva gent ho va agrair, perquè haurien patit si m’haguessin vist passant mals moments per l’enyorança. He après moltes coses. Sobretot, a moure’m per mi mateixa. Allà estava sola i no tenia cap altra opció que espavilar-me, perquè ningú ho fa per tu.

A més, en cap moment podies deixar de banda els estudis.

Està tot molt ben organitzat, t’adapten l’horari escolar perquè ho puguis compaginar tot. Fèiem set hores al dia d’entrenaments, i al mateix temps no ens podíem permetre el luxe de saltar-nos les classes. A Girona m’havia passat, perquè no em donava temps de tot. S’hi ha de posar molta voluntat, perquè, si no, no fas bé ni una cosa ni l’altra. El fet de tenir una beca m’exigia estudiar, no pots no fer res ni acomodar-te. No t’obliguen a tenir notes elevadíssimes, però has d’anar aprovant o no te la renoven.

Ets exigent?

Molt, sí. Quan m’equivoco, m’emprenyo amb mi mateixa. Però alhora això em motiva, no fa que el següent exercici sigui pitjor. Si faig una cosa malament, no ho deixo estar fins que frego la perfecció. M’és igual el que em costi si al final ho aconsegueixo.

No tothom pot dir que ha competit en les grans proves internacionals.

Estic molt satisfeta, sobretot de la Copa del Món a Cottbus [Alemanya], on vaig quedar cinquena i sisena en les finals de paral·leles i barres. Mai m’he sentit tan bé competint com em va passar allà. En general, esportivament no tinc cap queixa, ni tan sols per no haver arribat a disputar uns Jocs Olímpics. Per un punt no ens vam classificar. Va ser una llàstima, però no m’ha quedat una espina clavada. He viscut moltíssimes coses, he arribat molt lluny.

Et retires perquè no vols passar-ho malament. Per què consideres que ja no val la pena?

Fa massa temps que convisc amb els problemes físics. Per moments és desesperant, perquè no saps què fer. És incontrolable, era una dificultat que no depenia de mi. I, finalment, després d’una caiguda al Campionat d’Espanya vaig tenir-ho clar, allà em vaig dir que s’havia acabat. De fet, ara mateix si volgués continuar entrenant-me i competint hauria de passar pel quiròfan i operar-me.

Cal tenir en compte que la vida esportiva d’una gimnasta és bastant curta.

Esclar, i ara hauria de tornar a passar per tot el procés de recuperació, i ja fa gairebé dos anys que m’han anat passant coses. Estic a punt de fer 20 anys, no vull tornar a estar aturada sis mesos. I, a més, el dolor també és mental, perquè no poder competir em fa enrabiar molt més que qualsevol dolor físic.

Com vols que sigui el teu futur?

Continuaré vinculada a la gimnàstica, perquè m’apassiona. Ara començaré a treure’m els títols d’entrenadora i ja tinc els de jutge. També estic estudiant un curs d’auxiliar de llar d’infants i aprofitaré per fer la prova d’accés al grau superior de magisteri.