Narcís Bardalet: “Fer de forense m’ha permès conèixer la mort, els morts i la bogeria”

Després de gairebé 36 anys de metge forense, Narcís Bardalet (Girona, 1953) es va retirar a principis de mes, tot i que continua exercint de pediatre, la seva altra especialitat. Com a forense Bardalet ha treballat en uns cinc-cents casos d’homicidis i fa anys que ha perdut els comptes de quantes autòpsies ha fet. En la seva trajectòria ha tocat molts casos mediàtics que li han proporcionat una certa popularitat, fruit de la qual s’han publicat tres llibres a partir de les seves experiències. Va embalsamar Dalí, va dirigir l’estudi del negre de Banyoles, va reconèixer Maria Àngels Feliu després del seu alliberament i va atendre diverses vegades, mentre complia pena a Figueres, l’extinent de la Guàrdia Civil i cara més visible del cop del 23-F, Antonio Tejero. El dia que li van fer un homenatge a Girona va revelar que durant tres anys va treballar per al CNI.

Enyorarà fer de forense?

He estat un any meditant si ho deixava o no. Per a mi ha sigut una decisió molt important. Una part del cervell em deia que m’enyoraria i l’altra que era el moment de plegar. Tinc 62 anys i per ara estic bé de salut, malgrat que tinc diabetis i hipertensió. També sóc fumador. Vaig pensar: “Vés amb compte, que encara faràs un infart”. A la meva feina cada dia veig gent jove que mor: un d’un infart, un altre d’una embòlia... Necessito una mica de repòs, he viscut la medicina forense amb massa intensitat. Estimo aquesta professió, ha omplert la meva vida i és la meva biografia, però crec que he complert una etapa.

N’està satisfet?

Sí. Per exemple, hem gironitzat Girona de metges forenses. En pocs àmbits de l’administració és així. De la meva mà han entrat les doctores Anna Hospital i Anna Figueres. Hospital probablement és la millor odontòloga-forense d’Espanya, per això va a tot arreu on hi ha catàstrofes. Figueres em substitueix com a cap dels forenses de Girona. És una feina amb molta pressió. M’hi he dedicat en cos i ànima d’una manera brutal. Per exemple, estàs de guàrdia i et truquen a les dues de la matinada de l’Hospital de Palamós per una agressió sexual. Vés-hi, hi arribes a les tres. Fas l’informe, parles amb la policia i amb qui calgui. Una hora i mitja, són dos quarts de cinc. ¿Aleshores què faig? ¿Me’n torno a Figueres [és la ciutat on viu] i dormo una hora, perquè a dos quarts de vuit haig de ser a Girona, a l’Institut de Medicina Legal, o me’n vaig directament a Girona i dormo una estona al cotxe? I arriba un dia que et preguntes quina necessitat tens d’estar dormint a dins d’un cotxe a un quart de sis del matí.

Què ha après del fet de tenir tanta proximitat amb la mort?

La tinc molt assumida, no cal que t’hi capfiquis perquè et moriràs. A la mort se l’ha de tractar com fan els toreros: t’hi has d’arrambar però sense deixar que t’agafi, mirant-la a la cara. I no sóc protaurí ni vaig als toros. Aquests anys m’han permès conèixer la mort, conèixer els morts i els interrogants que et plantegen. També conèixer la bogeria. Una cosa és conèixer un malalt en un hospital psiquiàtric, quan el tracten, i una altra és veure què pot arribar a fer un malalt mental. M’he passat la vida voltant pels jutjats de guàrdia, pels dipòsits de cadàvers, per les presons, pels psiquiàtrics. Imagina’t el que pots arribar a aprendre en aquests llocs! Tot això m’ha comportat tenir una escala de valors diferent de la de la resta de la gent. Ni millor ni pitjor, diferent.

I de la bogeria?

Si una persona sana de vegades fa una cosa i al cap de tres minuts es diu “M’he equivocat, ho havia d’haver fet així”, imagina’t el que passa si tens el cervell malalt. He vist milionaris que s’han suïcidat, gent que per calés ha fet bogeries. N’hi ha que en fan sense estar bojos, i és molt diferent fer-ne si no estàs boig que estant-ne.

Ha evolucionat la violència?

Sí, és més sofisticada, hi ha més maldat. Abans si algú matava una altra persona acostumava a entregar-se a la Guàrdia Civil i s’acabava el tema. Lamentablement, la violència domèstica és una constant immutable.

Encara l’esgarrifa alguna cosa?

Vaig anar al tsunami de Tailàndia del 2005. És la cosa més impressionant que he vist mai pel que fa al nombre de morts. Ja tenia experiència, però arribar a una platja i veure centenars de persones ofegades em va impactar, esclar que sí. Al camp on vaig anar hi havia 5.308 morts.

El seu primer destí va ser Navarra el 1979 i el 1980. Com ho recorda?

Era inexpert i vaig passar por. Eren anys durs, ETA matava 80 o 90 persones cada any. La paraula tortura flotava en l’ambient, amb tot el que significa.

Devia haver d’examinar denúncies de tortura.

Home, esclar, i és un problema. Però si és tortura, ho és; i si no, no ho és. Ara, facis el que facis és un problema. És com decidir si dónes pel sac al teu fill petit o al fill gran. Si un tio diu que l’han torturat l’has de reconèixer, amb el conflicte que això comporta. I has de ser lleial, honest i actuar amb base científica. Has de fer anàlisis i proves. Va ser una etapa de por, amb una responsabilitat que se’t fica al moll de l’os.

El dia del seu comiat va revelar que havia treballat tres anys per al CNI.

És veritat, no sóc el Petit Nicolás. Ho vaig voler dir ara que em jubilo perquè algunes persones entenguin per què de vegades desapareixia dos o tres dies. Però què vaig fer mai ningú no ho sabrà per mi.

Ha alternat la pediatria amb la medicina forense. El principi i el final.

Són dues medicines molt semblants, en cap cas els pacients et diuen res. Gran avantatge: no menteixen. Els pares et porten la criatura i et diuen: “Plora”. O la policia o la funerària et porten el mort i et diuen: “Espavili’s”. Els extrems s’assemblen. Naixem sense dents, sense saber caminar; moltes vegades morim sense dents i sense poder caminar. Per dir-ho cruament, naixem inútils i moltes vegades morim inútils.