Mil anys, set mesos i deu dies d’‘ora et labora’ al monestir de Sant Daniel

GironaLa imponent portalada de fusta del monestir de Sant Daniel s’obre de bat a bat cada matí i no es tanca fins a la nit. Mai com ara aquest temple benedictí, situat fora muralles de la Girona Vella i a l’entrada de la vall de Sant Daniel, ha sentit la necessitat d’obrir portes, incloses les de les xarxes socials, per demostrar que el recolliment de la vida monàstica no és incompatible amb la implicació en els problemes que pateix la societat. “Nosaltres també patim penúries, la crisi també ens ha tocat i arribar a final de mes no ens és fàcil”, assegura la monja priora administradora de la comunitat, Maria Assumpció Pifarré, de 72 anys.

És la més jove de les sis monges que queden al monestir -la més gran en té 94-, però l’edat no sembla que els pesi a l’hora de treballar per mantenir impecable cada racó del monestir, o de fer funcionar l’hostatgeria. Els anys tampoc han tornat agre el caràcter de les sis religioses, totes elles jovials, entranyables i acollidores.

Tot i que són conscients que la falta de vocacions posa en perill la continuïtat d’aquesta comunitat benedictina, tenen l’esperança que el monestir no tancarà portes quan elles ja no hi siguin. “Tenim mil anys d’història i sempre ens n’hem sortit”, diu Pifarré, que explica que en temps medievals, quan patien constants assalts i saquejos que les obligaven a reconstruir el monestir i tornar a començar, havien arribat a ser només quatre monges.

El 18 de juny de l’any passat, el dia que es complien mil anys de la firma del document pel qual la comtessa Ermessenda de Carcassona comprava al bisbe Pere Roger els terrenys per instal·lar-hi el monestir benedictí, les actuals monges de Sant Daniel van iniciar una sèrie d’actes de celebració del mil·lenari del temple, oberts a tothom. “Volem aprofitar aquesta efemèride per difondre el significat espiritual, històric i artístic del monestir”, assegura la priora. Per aconseguir aquest propòsit les monges no han dubtat a servir-se de les noves tecnologies (Twitter, Facebook, pàgina web...), tot i que Pifarré convida els interessats “a fer un pas més i venir personalment a veure i viure el monestir”.

Dels saquejos a l’obertura

“Cal trencar la imatge que per entrar en un monestir has d’obrir una porta rere l’altra”, admet la priora, que no escatima temps per ensenyar als visitants cada racó del cuidadíssim monestir i explicar com hi viuen les monges. Sovint, els dissabtes al matí organitzen visites guiades. Res a veure amb un convent de clausura, una opció que les religioses de Sant Daniel respecten però que no entenen en el món d’avui. “L’obertura és molt important, hem de facilitar que la gent ens conegui, que sàpiguen què fem i coneguin el patrimoni artístic i cultural que hi ha aquí dins”, diu Pifarré. Malgrat que l’edifici ha sigut saquejat en nombroses ocasions, queden al monestir obres i espais de gran valor, com l’església romànica (s. XI-XII), el magnífic claustre rectangular de dos pisos, d’un romànic auster (s.XII-XIII), el sepulcre gòtic d’alabastre policromat de Sant Daniel o un grup escultòric d’alabastre amb la Mare de Déu, les tres Maries i Sant Joan Evangelista.

Hostatgeria

L’hostatgeria que van obrir l’any 2001 és una font d’ingressos que les monges volen potenciar, ampliant les 30 habitacions actuals. Aquest espai els permet complir amb una altra de les regles de Sant Benet, l’acolliment. Per 40 euros a pensió completa, s’hi allotja tota mena de gent, però destaquen que cada cop més els psicòlegs recomanen als seus pacients estades en monestirs. “Marxen molt confortats. Gràcies a aquests hostes hem tingut unes vivències molt maques”, diu Pifarré. Van començar com a residència per a noies estudiants. Contràriament al que molta gent pensa, donaven plena llibertat a les noies. “Podien entrar i sortir quan volien durant les vint-i-quatre hores i ens hi enteníem molt bé. Mai no vam tenir cap problema”, explica la priora. Fins i tot alguns pares se n’estranyaven. Amb la crisi, aquest servei va patir una davallada i ho van haver de deixar. Ara acullen, a més dels que busquen recolliment espiritual, hostes que preparen una tesi o un llibre o necessiten tranquil·litat i concentració.

Paletes, grangeres i banqueres

Ora et labora, la regla de Sant Benet, regeix encara la vida de les monges. Entre les hores d’oració i recolliment, les religioses tenen cura del monestir. Elles mateixes han participat en la seva restauració repicant murs de pedra i voltes de rajola. La seva edat avançada les ha obligat a deixar la majoria de les feines que feien per assegurar uns ingressos per a la comunitat: maquetes durant els anys àlgids de l’arquitectura i la construcció, tallers de pintura i de restauració, feines burocràtiques per a un banc, i també tenien una granja amb un miler de gallines ponedores i un hort. Els quadres que pintava la monja priora i que venia en exposicions també aportaven ingressos extres a la comunitat. Encara cusen, però.

Com una família

Austera, sense grans comoditats, la vida de les sis monges és com la d’una família ben avinguda, amb les tasques perfectament repartides. L’oració de matins, migdies i vespres s’alterna amb hores de treball i d’esbarjo i també queden estones per als petits plaers de cadascú: llegir o escoltar música. Cada cop miren menys la tele perquè la troben “buida de continguts”. De la vida benedictina la priora en destaca el respecte pels dots que té cadascú.

Elogi de la senectut

No veuen la seva edat com un obstacle ni es queixen de les seves xacres. “Som sis persones grans que fem molta feina. L’edat ens dóna saviesa, ens enriqueix i ens atorga una visió contemplativa de la vida”, explica Pifarré. Les monges encomanen de seguida una visió optimista a tots aquells que les visiten. “Amb tanta feina, no tenim pas temps per deprimir-nos”, adverteix la monja Maria Rosa Paradeda.

Fundació per assegurar el futur

Són conscients que la falta de vocacions posa en risc la seva comunitat, però estan segures que el monestir perdurarà, per això han creat una fundació que pugui regir l’espai i mantenir-lo quan elles ja no hi siguin. “Els joves no volen compromís i jo no penso sortir al carrer amb una campaneta per buscar vocacions. Tampoc crec que la sortida passi per portar joves de Sud-amèrica o de països llunyans”. En alguna ocasió han aparegut noies que volien entrar al monestir, però cap d’elles tenia veritable vocació. “Si s’ha d’acabar la nostra forma de vida, que s’acabi”, diu la priora.

El mil·lenari del monestir, al Truffaut i al ‘Sense ficció’ de TV3

La càmera estima les monges de Sant Daniel, unes velletes venerables que passen amb una gran naturalitat de la comèdia lleugera, estil Sor Citroën, a la reflexió profunda sobre el sentit de la vida. Feliç mil aniversari! és un documental de 55 minuts dirigit per David Gimbernat i Pere Solés, amb guió d’aquest últim, que s’endinsa en la vida monàstica i sap explotar al màxim els dots comunicatius de les sis monges que queden al monestir. L’equip va estar 14 dies rodant-hi, segons explica Pere Solés, i es va allotjar a l’hostatgeria durant tota la Setmana Santa de l’any passat per experimentar la seva forma de vida. “La seva és una opció molt radical, però jo volia comprovar si formaven una petita família”, diu Solés, que explica que el documental “no mostra un espai solemne, fosc i amb pudor d’encens, sinó unes monges divertides i que no s’espanten davant la càmera”.

Feliç mil aniversari! es podrà veure a TV3 el dimarts 9 de febrer, a l’espai Sense ficció, tot i que hi haurà una preestrena al Cinema Truffaut de Girona dilluns, 1 de febrer, a les 20.30 h.

Les sis monges 'comunistes' a la vall dels cupaires

El monestir és la porta d’entrada a la bucòlica vall de Sant Daniel, un barri de Girona que manté l’esperit de l’antic poble i que ha atret un important col·lectiu de joves progressistes benestants. “Per aquí gairebé tots són de la CUP”, admet la priora Maria Assumpció Pifarré. “Són uns joves molt macos. Hi tenim bona relació. També amb en Benet Salellas [diputat de la CUP], que s’hi va restaurar una casa preciosa”. Pifarré, espontània i directa, admet que ella és independentista i que la majoria de les monges i l’Església catalana en general “estan a favor del procés”. De vegades tenen topades dialèctiques amb religioses d’Espanya, que les titllen de “monges separatistes”, tot i que elles sempre opten per l’estratègia de parlar molt més de les coses que les uneixen que no pas de les que les separen. Tot el que guanyen amb les diverses feines que fan al monestir va a parar a una caixa comuna. Quan alguna monja necessita diners per a alguna activitat, ho anota en una llibreteta i agafa el que necessita. Els béns de cada monja també són posats en comú quan es fan els vots. “Nosaltres som les autèntiques comunistes!”, ironitza. Les decisions del monestir també es prenen de manera democràtica i la priora s’escull per votació secreta de totes les monges. Sembla que no han empatat mai.

Malgrat que la majoria són octogenàries, les monges de Sant Daniel connecten perfectament amb els aires de renovació del papa Francesc. “Aquest papa està trencant vells esquemes. M’agrada molt tot el que diu, perquè no li fa cap por parlar de la necessitat d’acollir els divorciats o els homosexuals”. Seguint aquest discurs, al monestir de Sant Daniel tothom hi és benvingut. “A la nostra hostatgeria hi hem tingut budistes, agnòstics, ateus i gent d’altres confessions. Estem obertes a tothom perquè volem que ens coneguin. No som rares. Ens agrada viure la vida i tenir amics”. No obstant això, Pifarré reconeix que de vegades els arriba gent “il·luminada i molt crèdula”, que fins i tot asseguren que “tenen visions” o que es deixen enredar per qualsevol. “De vegades s’acosta a nosaltres gent molt perduda que busca un refugi, però que volen que els donem solucions màgiques que no existeixen”.