Memòria del convent reconvertit en presó de dones de la postguerra
El cèntric penal de Girona, ara centre comercial i plaça pública, va arribar a tenir més de 1.400 recluses
GironaUna placa de ferro a la vorera del carrer del Pare Claret, col·locada al paviment per l’Ajuntament de Girona, recorda que en aquell indret va haver-hi el “convent de les Adoratrius enderrocat a finals del segle XX” i que a l’inici de la Guerra Civil del 1936 va servir de presó als militars colpistes que es van aixecar a la ciutat per esclafar el règim legal. I afegeix: “A la postguerra fou presó de dones; el 1940 n’hi va haver 1.216, i entre 1942 i 1943 va ser també lloc de detenció de jueves que fugien de l’Holocaust a Europa”. A hores d’ara, l’espai de l’antic convent està ocupat, principalment, per habitatges i un equipament comercial i hoteler (Hotel Carlemany) i la plaça de Miquel Santaló com a espai públic. Però aquest indret és, per descomptat, un lloc de memòria, de memòria d’un temps molt fosc i negre.
L’edifici del convent de les Adoratrius va ser inaugurat el 1892, en un territori aleshores descampat, a la cruïlla dels carrers actuals del pare Antoni M. Claret (abans dedicat al doctor Robert) i de Joan Maragall. Era una casa gran, bastida pel mestre d’obres Francesc Salvat Juncosa. La comunitat religiosa, que va tenir una horta extensa, es va dedicar a la vida religiosa i a activitats relacionades amb la formació femenina. Però a la postguerra va haver de compaginar la vida pròpia amb la sobreposada per la força de l’autoritat política: presó, reformatori i caserna de soldats.
Tortellà, el municipi amb més preses
En efecte, el 1940, a partir del mes d’abril, va albergar la presó de dones represaliades arran de l’activitat desplegada durant la Guerra Civil. A final d’any hi havia 1.416 recluses, entre preses i condemnades de diverses procedències de l’Estat. Més de setanta eren originàries de les comarques gironines. N’hi havia vuit de Banyoles, sis de Girona, cinc de Figueres, Olot i Ripoll, i Tortellà n’aportava la xifra més alta: tretze. Entre les empresonades sobresortien cinc mestres d’escola: Àngel Buñol Vila, de Banyoles; Maria Comas Vilardell, de Vilanova de la Muga; Maria Monràs Miret, de Santa Coloma de Farners; Carlota Ortiz Segarra, d’Arbúcies, i Elisa Puignou Ortoneda, de la Vall de Bianya. D’altra banda, hi estaven allotjades les germanes Jacinta i Teresa Pascual, de Sant Feliu de Guíxols, inculpades d’un delicte que no tenia res a veure amb la política: el crim d’una tercera germana, la Josefina.
Reformatori de dones "caídas"
En l'últim quadrimestre del 1942, el convent es va convertir en reformatori de dones desencaminades —“caídas”, segons el llenguatge oficial, és a dir, relacionades amb la prostitució—. L’Estat va preveure 750 places per a aquesta presó especial de Girona. Van existir centres similars a la Calzada de Oropesa (Toledo) i Tarragona. Més endavant es van obrir els de Santander i Alcalá de Henares. Estaven regits per funcionaries del cos femení de presons, les quals eren auxiliades per les religioses, encarregades de l’apostolat de reforma. Atès que la majoria de dones internades hi arribaven amb un estat lamentable de depauperació i contagiades de malalties específiques, el ministeri de Justícia va aprovar una ordre, el 27 d’agost del 1942, per la qual es va augmentar, transitòriament, la quantitat assignada diàriament per alimentar les recluses: de 2 pessetes es va passar a 2,50. Aquesta presó especial, a Girona, va continuar fins al març del 1944, però ben aviat les monges del convent es van veure sorpreses per l’arribada de nous estadants: la tropa desplegada arran de la mobilització militar per enfrontar-se als maquis.
Durant uns anys, doncs, el convent va haver de ser habilitat per a les noves necessitats de la postguerra. Transformar un convent en presó exigia modificar la configuració de les estances. Enric Mirambell recordava que “les garites dels sentinelles, col·locades a l’entorn de l’edifici, li donaven un caràcter molt especial”. Els trasbals per a les monges va ser ingrat. No van poder recuperar la vida normal fins al 1945. Al final, però, els plans urbanístics i els canvis naturals de vida en una societat postmoderna van liquidar la imatge més visible d’una comunitat religiosa, ara limitada a una estança reduïda, i van dissimular l’etapa més fosca d’aquest indret, a hores d’ara ben cèntric i concorregut de la ciutat.