Marujito, un pardal entre iguanes

No el vaig poder deixar morir. Els seus germans ja no es movien, però ell tenia unes immenses ganes de viure. Me’l vaig emportar i li vaig comprar un niu i unes farinetes especials per a ocells silvestres. Els nostàlgics de la sèrie Plats bruts entendran per què el vaig batejar com a Marujito. Cada dues hores tenia una alarma que m’avisava de l’hora de menjar i que aprofitava per posar al microones la seva única font de calor, una bossa de llavors que s’utilitza per als dolors musculars. Un amic ornitòleg em va advertir de com n’és de complicat criar un pardal, i més si no tens els coneixements ni els recursos. Però soc tossuda, i dos anys després em trobo amb un ocell adult que no vol deixar el niu per mirar d’espavilar-se. Començo a ser conscient que no sobreviurà més d’un dia en llibertat. La convivència amb un gos caçador tampoc no és fàcil. Tot i que s’ha acostumat a la seva presència, tots dos saben que el mínim error humà acabarà amb una mort segura. El pardal saltironeja per la gàbia i es dedica a fer les segones veus cada vegada que posem una mica de música. Llavors em plantejo si li puc trobar un lloc millor, algun espai que aculli ocells en un recinte tancat. Així descobreixo la pàgina web del Butterfly Park d’Empuriabrava. “Darrerament ens hem convertit en un centre d’acollida d'aus”, diu al web. Em decideixo a trucar-hi i m’agafa el telèfon la Sarai, que em proposa de parlar-ne per WhatsApp. Es veu que, com que no és exòtic, no n’accepten, però com que ella també va rescatar un pardal en les mateixes condicions, farà tot el possible perquè es pugui quedar al parc. Dies després ja soc al Butterfly Park amb en Marujito dins la gàbia. La Sarai m’ensenya l’espai més tranquil on té pensat deixar-lo i es presta a quedar-se l’ocell un parell de dies a casa perquè s’habituï a ella. Tots els dubtes que pugui haver tingut des de llavors s’esfumen de cop: no trobaré enlloc un espai millor per a ell, tenint en compte que ja no pot adaptar-se a la vida salvatge.

A partir d’un zoo de papallones

Bob Genesse, el fundador del parc, m’explica que és un aficionat de la selva tropical i que es va inspirar en un dels seus viatges per obrir aquí un zoo de papallones. La funció principal del parc era l'observació i conservació d’espècies i plantes. Però un dia els va arribar un agapornis que s’havia perdut pels aiguamolls de l’Empordà. L’ocell va passar a tenir un recinte de 1.000 m2 per a ell sol. En els anys següents, la família va anar creixent i el concepte del parc també. Actualment, tenen al voltant de 260 aus, de les quals més del 85% havien sigut la mascota d’un particular. M’explica que el seu espai es complementa a la perfecció amb el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà: un acull espècies autòctones, l’altre d'exòtiques que no poden viure en llibertat. També han habilitat el parc per donar acollida a altres espècies, com tortugues, cérvols i un parell d’iguanes que van portar al parc perquè “gaudissin de la jubilació”. De fet, durant una època que s’havien posat de moda els havien arribat a portar una iguana per setmana. Han accedit diverses vegades a quedar-se també l’excedent de cries d’altres zoològics, perquè els animals ja no podran ser reinserits al seu hàbitat natural. La font d’ingressos més important són les entrades dels visitants, que de seguida queden captivats per la bellesa i la cura del parc. Voldrien més suport institucional. Consideren que el parc és un lloc d’interès que visiten persones de tot Catalunya i que l’Ajuntament, en lloc d’ajudar-los, darrerament els ha reduït encara més la zona d’aparcament i no els facilita les coses. La seva tasca evita que moltes d’aquestes espècies, que podrien ser invasores als nostres ecosistemes, acabin abandonades i comencin a criar al nostre territori.

Lloros gelosos i amb ansietat

Un dels molts altres objectius del parc és la conscienciació a les famílies i als grups escolars, el principal perfil de visitant, sobre el que suposa l’adquisició o l’adopció d’un animal. L’esperança de vida d’alguns lloros arriba als 80 anys i sovint suposa una herència a familiars o amics. A més, poden patir trastorns d’ansietat i depressió si no reben les atencions i cures necessàries o si s’abandonen. Arran de les visites al parc, cada dia són més els amos que s’adonen que tenir un ocell en una gàbia és cruel. La gelosia de certs animals tampoc hi ajuda: molts pares s’han de desfer del seu ocell perquè pica i rebutja el fill nouvingut. El confinament també ha servit perquè molts d’ells prenguin consciència del patiment de l’animal. “Passar 24 hores tancat a casa els va ajudar a empatitzar o a veure que alguns lloros tenien ansietat”, m’explica Claudia Baron, l’encarregada del Butterfly Park. També m’explica que tots els amos que deixen el seu ocell poden entrar gratuïtament al parc sempre que vulguin, però que la majoria no tornen a veure’l més. Els animals, com en Marujito, comencen allà una nova vida, envoltats de persones però en un entorn natural en semillibertat. I també n’hi ha que s’enamoren i passen la resta de la seva vida en parella.