Driss Rasem: "Mai no m'hauria imaginat que ensenyaria la meva llengua, el darija, a Catalunya"

El 5 de juliol, en Driss Rasem s'estrenarà com a professor de la seva llengua materna, el darija, una variant de l'àrab marroquí, en un curset que farà a Salt per a professors de l'escola d'adults d'aquesta població i educadors socials que atenen menors immigrants no acompanyats, entre altres estudiants. En Driss té 20 anys i fa poc més de dos anys va fugir del Marroc en una pastera que el mar hauria engolit si els seus 54 ocupants no haguessin estat tota la nit buidant, amb un petit bidó, l'aigua que no parava d'entrar dins l'embarcació per un orifici. Ha passat nits al carrer i experiències en centres d'acollida que voldria oblidar. Ara, mentre espera que l'acceptin en un cicle formatiu d'atenció a persones dependents a Banyoles, encara la tasca d'ensenyar la seva llengua materna amb un cert respecte, i també amb molta il·lusió i orgull.

¿Et veus fent de professor?

— Sí, i tant! És un repte que em fa sentir molt orgullós. A Catalunya els professors m'han ensenyat la llengua que es parla aquí, el català, i jo ara podré ensenyar la meva llengua a persones d'aquí, també a professors. Mai no m'hauria pogut imaginar fer una cosa així a Catalunya. A més, és important perquè això ajudarà a fer que es conegui i valori la nostra cultura i la nostra llengua. I sobretot perquè contribueix a canviar la imatge que es té dels joves immigrants sense papers. Pel fet que n'hi hagi algun que fa les coses malament ja se'ns criminalitza a tots, però la majoria som joves que volem formar part d'aquesta societat i una manera de participar-hi és aportant el que sabem: la nostra llengua i la nostra cultura.

La teva tasca com a professor de darija s'inscriu en el projecte Prollema. En què consisteix?

— És un projecte destinat a joves immigrants sols en situació d'exclusió social severa, una situació en la qual cauen molts quan fan els 18 anys i passen a ser extutelats. Des de l'entitat Prollema se'ls forma durant quatre mesos, un d'ells de pràctiques, perquè puguin ensenyar la seva llengua materna. Jo vaig seguir aquesta formació a Barcelona i la idea és que ara el projecte s'expandeixi a altres zones de Catalunya. Jo començaré a les comarques gironines, amb el curset que faré a Salt. Impartir aquests cursets per ensenyar la llengua materna és remunerat, però és una feina limitada, dura un mes, i no ens assegura el futur laboral, ni millora la nostra situació administrativa, però sí que és una experiència que pot contribuir a fer que joves com jo no caiguin en l'exclusió social crònica. Pot obrir portes i així s'ha demostrat.

Com?

— Creant xarxa social. Tenim experiències de joves que han participat en el programa ensenyant la seva llengua i això els ha permès accedir a un entorn on es generen relacions de confiança i empatia amb les persones a qui ensenyen i que els han acabat facilitant un habitatge, una feina, possibilitats de regularització de la seva situació...

El programa es mantindrà a Salt després del curset que impartiràs?

— La idea és que una vegada hagi començat jo, es faci cada any. Si els estudis o la feina, si en tinc, m'ho permeten, jo formaré quatre joves perquè el curs vinent puguin ensenyar la seva llengua. Els ensenyaré a ensenyar la seva llengua. Intentarem que siguin joves d'orígens diferents, per així poder ensenyar llengües diverses, i amb el perfil que requereix el programa: que no tinguin res, que estiguin en situació d'exclusió severa, per així donar-los una oportunitat de sortir-ne.

Era la teva situació?

— No exactament. Jo em vaig incorporar al programa el desembre de l'any passat perquè una amiga me'n va parlar. Però no estava en situació d'exclusió. Estava estudiant la prova d'accés per entrar a un grau mitjà i no vivia al carrer, sinó en una casa de Càritas. Jo ja tenia una xarxa social i des de Prollema van pensar que podia utilitzar-la per implantar el programa a Girona.

Quan i com vas marxar del Marroc?

— Vaig marxar amb un amic de la infància. Hi vaig deixar els pares i tres germans, al Marroc. En el viatge en pastera vaig passar molta por. Un cop ets al mar no saps si en sortiràs viu o mort. Érem 54 persones en una petita embarcació i de nit va començar a entrar aigua. Ens vam passar tota la nit traient-la utilitzant un bidó de gasolina tallat per la meitat, com si fos un recipient. Per sort vam poder arribar a la costa. A Cadis, la policia ens va agafar i ens va dur en una comissaria i després a un centre d'emergència de Jerez de la Fontera, d'on el meu amic i jo vam aprofitar per fugir un dia que ens van donar permís per sortir.

Com és que vau arribar a Girona?

— Volíem anar al nord, a Bilbao, Barcelona o Girona, on teníem amics d'infància que havien marxat del Marroc. Vam estar dormint unes quantes nits al carrer fins que vam viatjar de Cadis a Múrcia, després a Barcelona, i finalment a Girona. Aquí la policia ens va dur a la comissaria i després a un centre d'acollida. Tot i que al cap de pocs dies vaig fer els 18 anys, no ho vaig dir a la directora fins dos mesos més tard, per por que em fessin fora i em trobés al carrer sense res.

¿I quan ho vas confessar, et van fer fora del centre?

— No. Com que tenia un bon comportament, em van dir que farien el possible per assegurar-me protecció. Va sorgir un projecte per a joves extutelats a Caldes de Malavella i vaig viure allà durant dos anys. Hi vaig estar bé, però no em va agradar que retornessin alguns joves al carrer. Em fa ràbia perquè en teoria estan protegint els joves però en realitat no ho estan fent.