Madriles, el migcentre del Girona FC afusellat per Franco
Antoni Rivas, vinculat a Palamós i mecànic naval, va ser passat per les armes el 12 d’agost del 1939
GironaEl Girona FC celebra aquests dies el norantè aniversari. El club, fundat el juliol del 1930, ha tingut una llarga trajectòria, paral·lela a la que han fet la ciutat i el país al llarg del temps i les situacions polítiques que s’han succeït. La samarreta escollida per disputar la pilota ha estat blanca i vermella, però l’entitat ha viscut històries de tots els colors, perquè el Girona ha estat i és un reflex de les circumstàncies de cada moment. Hores d’èxit i de triomf, i hores amargues i de fracàs, individual i col·lectiu.
La història d’Antoni Rivas Merino, conegut com en Madriles perquè havia nascut a Lavapiés, és una de les més dramàtiques i poc divulgades. Migcentre dels primers anys del Girona, formava part de la plantilla que, la temporada 1932-1933, va aconseguir l’ascens a la Primera Categoria Catalana, en la qual jugaven el Barça, el Sabadell i l’Espanyol. Entre els companys d’alineació sobresortien el palafrugellenc Damià Escuder i els gironins Fèlix Farró i Mingu Balmanya, que més endavant va fitxar pel Barça i també es va fer un nom com a entrenador i seleccionador espanyol.
Triomfador el 1933
La seva fotografia va aparèixer a la primera pàgina de L’Autonomista el 30 de juny del 1933, amb la qual el diari republicà dels germans Rahola va retre homenatge als futbolistes del club de Vista Alegre que havien aconseguit el triomf. El president del club era Lluís Ribas Creuhet, farmacèutic a la plaça de les Castanyes, militant d’Acció Catalana Republicana. Amb ell al capdavant el Girona va conèixer els millors moments esportius abans de la Guerra Civil. El 1939 es va exiliar i el franquisme el va castigar amb l’embargament de béns i multa. Va tornar a Girona cap al 1947 i va tornar a figurar a la junta del Girona –com a vicepresident– la temporada 1958-1959.
Antoni Rivas Merino va estar vinculat a Palamós, perquè professionalment era mecànic naval, i després de pertànyer a la disciplina del Girona va actuar amb el Casal dels Esports, de Sant Feliu de Guíxols. Durant la guerra, el novembre del 1936, quan el Canarias va bombardejar la badia de Palamós i va metrallar el vaixell Sac III, de l’empresa Cros, no va dubtar de socórrer els mariners. La premsa de l’època se’n va fer ressò: “Ribas, el conegut futbolista, amb un altre company prengué un bot i recolliren quatre dels tripulants. Una granada caigué al bot i ferí els quatre tripulants”.
Víctima de la justícia sumaríssima
El procés que va dur-lo davant el piquet d’execució va ser ràpid. El dia 1 de març del 1939 va ingressar a la presó de Girona. El 4 de maig va ser sotmès a consell de guerra, presidit pel comandant Fructuoso Prendes Escurdia, i condemnat a la darrera pena en el decurs d’un judici sumaríssim, amb poques garanties per a la defensa. Les acusacions eren d’haver estat membre de la guàrdia roja de Palamós, voluntari a l’exèrcit republicà amb el grau de tinent i d'haver participat en la repressió duta a terme a Palamós arran de l'esmentat bombardeig del Canarias. Per als militars, això era un delicte de rebel·lió. El 10 de maig del 1939, l’auditor de Barcelona va aprovar la sentència i la va traslladar al cap de l’estat perquè l’aprovés amb un “enterado” final i macabre. El comunicat de Franco es va saber el 7 d’agost. Per això, cinc dies després, Antoni Rivas va ser passat per les armes.
Comiat amb el cap alt
El drama dels darrers moments de vida es va reflectir en les cartes arribades a la seva esposa Gracieta i el seu fill. En una demanava als descendents que “no paren de buscar, para que reluzca mi inocencia, pues así podrán llevar con honra mi apellido”. I advertia: “Cuando esté delante del piquete, te prometo que sabré morir, pero mi último pensamiento será para vosotros dos, que sois las verdaderas víctimas de esta maldita guerra, en la que tantos inocentes han caído y entre ellos me ha tocado a mí”. També es va acomiadar amb un consell: “No bajéis nunca la cabeza, pues moriré como un hombre que sabe que lo matan puramente inocente”.
L’infortunat va rebre la notícia fatal el dia 11 d’agost, en presència del jutge Martí Vilanova, el secretari Carles Puigbert Fontfreda (aleshores un soldat i, en el futur, rector de la parròquia de Sant Feliu de Guíxols) i el director de la presó Pedro Alberto García. I, com la resta de companys, es va haver de preparar per entrar en capella i passar la darrera nit de vida.
Els soldats del Terç de Requetès d’Àlaba van ser els encarregats de protagonitzar el ritual de l’afusellament, al cementiri de Girona. Trenta-tres presos dissortats van caure a terra, a partir de les sis del matí, i van ser enterrats a la fossa comuna. Entre els abatuts aquell mateix dia hi havia quatre palamosins més, acusats de fets semblants: Vicenç Martí Querol, Josep Ruiz Duran, Dídac Garrell Tauler i Josep Fàbrega Pou, diputat al Parlament de Catalunya, símbol de la República al Baix Empordà. Avui es pot dir i recordar que Antoni Rivas, que tenia 33 anys, va morir amb el cap ben alt en la repressió de postguerra. Deixava muller, un fill i n’esperava un altre. Una història punyent, tràgica i trista, com la de Josep Sunyol, president del Barça, executat a la serra de Guadarrama, sense judici previ, l’estiu del 1936.