L’aventura de La Bressola compleix quaranta anys

PerpinyàEl 1976 un grup de joves catalans -del nord i del sud-, catalanistes i imbuïts de l’esperit del Maig del 68, van decidir tirar endavant un projecte d’escola en català a la Catalunya del Nord inspirat en Seaska, unes ikastoles que hi ha al País Basc francès des del 1969. Un d’aquests joves, Lluís Barrière, va cedir un espai de la clínica veterinària Croix Bleue -que també era casa seva- perquè s’hi habilités una aula. Allà va començar el dijous 16 de setembre del 1976 l’aventura de La Bressola amb set nens i nenes i la mestra Úrsula Ferrer, que vivia a Perpinyà amb el seu company com a refugiats del franquisme. Quaranta anys després, La Bressola s’ha consolidat amb una xarxa de sis escoles i un institut, repartides pel Rosselló i el Conflent, amb un miler d’alumnes i llista d’espera. L’èxit es basa, sobretot, en el seu sistema pedagògic, que fa que hi confiïn moltes famílies al marge que siguin catalanòfiles o no.

“Aproximadament un 5% dels alumnes són fills de pares catalanoparlants, un 10% ho és el pare o la mare i el 85% restant són francòfons. D’aquests, la meitat de les famílies valoren que els seus fills aprenguin la llengua que ells no han sigut capaços de transmetre’ls, i l’altra meitat aprecien el nostre model pedagògic i no tenen cap problema a portar els seus nins i nines a escoles amb la immersió en català”, explica Eva Bertrana, directora de la xarxa La Bressola.

Cosa de quatre il·luminats

Però abans d’arribar aquí, el camí ha estat ple de dificultats. Els primers anys tant els mestres com, sobretot, les famílies que hi portaven els fills tenien un marcat component ideològic. “En les primeres fornades l’alumnat generalment provenia de famílies d’ideologia molt d’extrema esquerra”, explica Joan Pere Le Bihan, un dels principals impulsors de La Bressola, que s’hi va incorporar el 1978 i que fins al 2012 en va ser el director general. “En general les autoritats, com l’alcalde de Nyils, on es va obrir la segona escola, pensaven que era una cosa de quatre il·luminats i que duraria poc”, afegeix Bertrana.

El curs 1977-78 La Bressola va créixer amb el centre justament de Nyils, on l’Ajuntament els va cedir l’antiga escola del poble, que data del 1910, està situada enmig d’unes vinyes i que encara es manté oberta. Aquell mateix curs l’aula inicial de la clínica Croix Bleue va ser substituïda per un espai a la plaça del Puig del barri de Sant Jaume, que l’Ajuntament perpinyanès els va cedir.

Paul Alduy, alcalde de la capital nord-catalana durant 34 anys -i pare de Jean-Paul Alduy, que el va succeir en el càrrec encara que per un altre partit- va ser una excepció entre les autoritats franceses, que més aviat es van mostrar reticents a La Bressola, i més en aquells primers anys. El curs 1979-80 Alduy va acceptar que s’inclogués La Bressola en el servei de menjador municipal, de manera que els alumnes ja no s’haurien de continuar portant el dinar de casa. Però quan la mesura va passar pel ple, els regidors del seu propi partit la van tombar. Alduy, que tot i haver nascut al Perú tenia els orígens familiars al Vallespir, va decidir incloure aquest compromís en el programa electoral de les següents eleccions municipals, el 1983, i amb aquest gest va arrossegar la resta de partits a adoptar-lo.

A poc a poc La Bressola s’havia anat guanyant un prestigi com a centre educatiu i ja no era vista només com una escola per a famílies ideologitzades, cosa que els fundadors mai van pretendre. “Des d’un començament l’aposta no era fer un projecte d’escola només militant, sinó que es va buscar un sistema pedagògic que fos atractiu per a les famílies, perquè no veiessin en la llengua catalana un obstacle sinó un plus”, diu Le Bihan.

L’aposta per la verticalitat

El 1981 La Bressola va haver de superar la crisi interna més important que ha tingut, que va ser sobre el model d’ensenyament i que va estar a punt de suposar la seva desaparició. Aleshores es va apostar pel model vertical que caracteritza La Bressola. És a dir, les aules no estan formades per alumnes d’un mateix nivell sinó de diferents nivells, de manera que els alumnes més grans ajuden els més petits i formen grups conjunts de treball, descoberta i aprenentatge.

“Fer una escola d’immersió en català però que els alumnes només haguessin de parlar-lo amb el mestre no hauria sigut suficient. Per això vam optar per demanar als alumnes més grans que es coresponsabilitzessin d’ensenyar als més petits”, explica Le Bihan. “La verticalitat és el model pedagògic d’èxit i no s’aplica només a les aules sinó també al pati i al menjador”, expliquen Olatz de Bilbao i Cesc Franquesa, directors pedagògics de La Bressola. “La millor manera d’aprendre què és una forqueta, per exemple, és que l’alumne ho aprengui al menjador amb altres alumnes més grans o amb una mestra, no a la pissarra de la classe”, remarca Bertrana. Per això a cada aula sempre hi ha alumnes de P-3, P-4 i P-5.

La connexió amb el sud

La dècada dels 80 va ser la de la consolidació del model pedagògic i la del reconeixement acadèmic del ministeri d’Educació francès, però també s’hi va viure una gran inestabilitat econòmica. El 1986 el govern francès va intentar que el català deixés de ser vehicular i que les classes s’impartissin meitat en català i meitat en francès. La Bressola s’hi va negar i la reacció de París va ser retirar-li les ajudes. La situació es va tornar molt complicada per a la supervivència de La Bressola i el compromís dels mestres va ser fonamental per evitar-ne la desaparició.

“Cobraven, i no sempre puntualment, només els mesos de curs, i a l’estiu s’apuntaven a l’atur per tornar a ser contractats al setembre. Vam aguantar de manera il·legal però transparent, perquè abans vam avisar les autoritats franceses que actuaríem així”, recorda Le Bihan. En aquells anys, músics, escriptors i altres intel·lectuals es van mobilitzar. Teresa Rebull, Pascal Comelade, Pere Figueres, Gisela Bellsolà, Joan Pau Giné, Joan Isaac i Lluís Llach van actuar a benefici de La Bressola. Durant uns anys els concerts del cantautor de Verges van ser fonamentals. “Sense ell La Bressola hauria mort. Pràcticament venia cada any i esperàvem el seu concert per poder pagar salaris”, recorda agraït Le Bihan.

En aquells anys difícils l’advocat gironí Francesc Ferrer i Gironès va fundar l’Associació d’Amics de la Bressola, per donar-la a conèixer al sud i ajudar-la, econòmicament i moralment. A través de l’associació la Generalitat s’hi va implicar. Ramon Juncosa, director general del departament de Presidència als anys 90, va ser una de les persones clau perquè el govern català hi apostés. “Els primers anys l’ajut va ser molt tímid. Més endavant, quan vam arribar a un acord amb el ministeri francès, llavors sí que la Generalitat hi va abocar diners”, afegeix Le Bihan.

Avui l’Associació d’Amics de La Bressola té uns 600 socis d’arreu dels Països Catalans i hi ha uns 200 ajuntaments adherits. “Tant és Catalunya Vic com Perpinyà, i defensar el català a La Bressola també és defensar-lo a les escoles del Principat”, explica Aleix Andreu, actual president de l’Associació d’Amics. El Govern hi continua fent una aportació anual, encara que ha patit importants retallades.

La Bressola actual

Precisament per pal·liar aquesta reducció dels ingressos -de les administracions del sud i del nord- els últims quatre anys La Bressola ha canviat l’estratègia i ha decidit ampliar la ràtio de les aules sense superar el límit que pogués fer perillar la qualitat de l’ensenyament. “Teníem una ràtio baixa i com que tenim llista d’espera vam decidir forçar la capacitat. Una vegada més hem d’agrair l’esforç de les nostres mestres”, diu Bertrana, que és a La Bressola des del 1984 i que els últims anys ja exercia de codirectora amb Le Bihan.

“A La Bressola no ensenyem només una llengua, també transmetem una cultura i unes tradicions que aquí continuen molt vives”, afegeix Bertrana. En tots aquests anys s’ha demostrat que la presència de les escoles de La Bressola ha actuat com un factor dinamitzador de la cultura catalana. “A Prada de Conflent la festa de Sant Jordi la va instaurar La Bressola i al cap de pocs anys l’Ajuntament se la va fer seva i ara també participa en la seva organització. A Sant Esteve del Monestir va passar una cosa semblant amb el Carnaval”, apunten Franquesa i De Bilbao.

“A vegades hem vist avis que vénen a recollir els seus nets i ploren d’emoció quan veuen que la mainada parla tranquil·lament en català, com alguns d’ells feien quan eren petits. És cert que la llengua no és gaire present al nord, però el sentiment de catalanitat sí. I com més recula la llengua, més creix el sentiment”, conclou Bertrana.