L’alcalde republicà que va preservar els edificis religiosos de Figueres

FigueresA l’estil dels homes del Renaixement, Deulofeu va ser un personatge polièdric. A més de farmacèutic, químic i filòsof de la història, també era músic -tocava el violí i el saxofon- i es va implicar en política.

Després d’estudiar ciències químiques a Madrid, va tornar a Figueres i va guanyar les oposicions a catedràtic d’ensenyament secundari, i va exercir a l’Institut Ramon Muntaner. En aquella època va entrar a la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i posteriorment va ser regidor per Esquerra Republicana i alcalde accidental de Figueres en plena Guerra Civil, moment en què va evitar alguns enfrontaments, saquejos i persecucions amb la seva actitud conciliadora.

“Va ser un polític molt destacat, amb una obra de govern molt interessant. Com a alcalde accidental i davant del risc que els edificis religiosos de Figueres acabessin tots cremats, com va passar a l’església de Sant Pere, va fer un edicte per preservar-los -explica Pujol-. En un d’aquests edificis, al col·legi La Salle, va crear l’Escola del Treball, que ja la voldríem avui, amb els béns i el material expropiats pels comitès revolucionaris. I va aconseguir que el centre fos reconegut per la Generalitat”. Es va exiliar el febrer del 1939 a Montpeller, on va fer de tot: paleta, operari de fàbrica o músic, passant per mestre, escriptor i poeta. Allà va fer una bona amistat amb Francesc Pujols, que va ser qui va batejar la teoria de Deulofeu com “la matemàtica de la història”.

El gener del 1947 va tornar a Figueres, i encara que el règim va buscar la forma de purgar-lo pel seu passat republicà, no va trobar testimonis ni prou arguments per fer-ho. Quan va tornar es va incorporar a la farmàcia familiar i, a la rebotiga, va treballar la seva teoria cíclica de la història. “Era un home assenyalat políticament i el règim sempre li va tenir un ull a sobre. Per això es va cloure en l’estudi, que li va servir per evadir-se”, conclou Pujol.