L'oblit dels set capellans morts pels bombardejos franquistes

GironaLa Guerra Civil espanyola, iniciada ara fa vuitanta-sis anys, conserva episodis poc explicats. Un d’ells és el dels capellans que foren víctimes de les incursions aèries en l’etapa final del conflicte armat contra la República, quan l’ocupació franquista de Girona, el 4 de febrer del 1939, va ser precedida pel càstig des de l’aire per tal d’empènyer les tropes derrotades cap a la frontera. Un bombardeig el 27 de gener, un altre d’important el 28, dos més el 29 i nou el primer de febrer hi deixaren el senyal de la mort i la destrucció.

Rafael Tasis recordava el primer: “Les bombes ratllen l’aire amb un xiulet i esclaten fent trontollar totes les pedres daurades de Girona, no gens avesades a aquestes agressions”. L’impacte global causat pels aviadors franquistes i legionaris en una ciutat presa pel pànic, el caos i la incertesa va significar –més enllà de fer trontollar les pedres– una quarantena de baixes mortals, a més dels ferits i els desperfectes materials. Entre els òbits cal incloure-hi set capellans diocesans.

Josep Bronsoms Soler, nascut a Garrigoles el 1902 i ordenat el 1926, havia estat vicari de la Jonquera i Olot, i des del 1934 exercia el càrrec d’ecònom a Albons. El juliol del 1936 l’havien amenaçat d’afusellar-lo, però un membre del comitè antifeixista va impedir-ho i l’obligaren a absentar-se del poble. Refugiat a Girona, va perdre la vida arran de l’atac aeri del dia 27 de gener.

Els sis capellans restants van seguir el camí de la dissort en els bombardejos del dia 1 de febrer del 1939. Cinc dels afectats havien estat acollits a l’asil de les Germanetes dels Pobres a la carretera de Barcelona. Eren aquests: Josep Balmaña Domènech, ordenat el 1902, que havia nascut a Llagostera el 1875 i havia fet de vicari a Sant Julià del Llor, ecònom a Queixàs i rector a Santa Seclina; Joan Domènech Roca, nat a Sant Gregori el 1869, que va ser ordenat el 1898 i residia al seminari Sivilla de capellans jubilats, al sector de Vista Alegre; Manuel Grivé Ferrer, originari de la Bisbal, ordenat el 1901 i resident també al seminari Sivilla, després d’haver sigut vicari a Cassà de la Selva, adscrit a Sant Feliu de Guíxols i vinculat a la catedral de Girona des del 1933; Martí Pujolar Serrat, nat a Sant Miquel de Pera el 1867 i ordenat el 1892, un altre dels residents al seminari Sivilla, i Joan Vilalta Carbó, nascut a Campllong el 1869 i ordenat el 1894, que va ser adscrit a Roses l’any 1934.

Ofrena per Déu i per la pàtria

Domiciliat en una altra casa de la ciutat, a la part alta, Joan Valls Albertí, nascut a Blanes el 1877 i ordenat el 1903, era beneficiat de Sant Lluc des del 1912 i director del Col·legi de la Sagrada Família des del 1918. Una gasetilla publicada el dia 6 d’octubre del 1939, al diari local El Pirineo, va situar-lo entre les persones aixafades a la mateixa casa del carrer de l’Escola Pia, però la informació va amagar el sentit del decés tot dient que “ofrendaron todos su vida por Dios y por la Patria, en nuestra ciudad [...] el día 1 de febrero del corriente año, cuando inminente ya la liberación de la ciudad” i que Girona “iba a renacer a la vida digna y civilizada de que era anuncio y ha sido venturosa realidad la Victoria de España”.   

 

Poc abans del canvi de règim

A diferència dels 195 capellans exterminats arran del procés revolucionari que va incendiar temples i va perseguir rectors i vicaris de poble, els preveres víctimes de l’aviació dels guanyadors de la Guerra Civil en l’ofensiva final contra Catalunya mai no han tingut un tracte de distinció o de memòria especial. I això malgrat que resultés d’un dramatisme innegable i es tractés de víctimes pròpies de la institució que va beneir la guerra com a croada, ja que eren professionals de la religió que havien superat les etapes més dures i cruentes de la tragèdia eclesiàstica i que sucumbiren poques hores abans del canvi de règim favorable a l’Església catòlica, del qual aquesta esdevingué puntal.

Bombes sobre un convent de monges

El llibre Testimoniatge de fe i de fidelitat sobre els preveres víctimes de la “revolta” del 1936, escrit per mossèn Josep M. Cervera i editat pel bisbat el 1991, amb un pròleg del bisbe Jaume Camprodon, no els va tenir en compte. Evidentment, els set sacrificats del 1939, enmig de la guerra de desgast i psicològica del darrer moment, difícilment podien ser inclosos entre els “caídos por Dios y por España”. Van sofrir el mal a causa d’un accident violent, propiciat pel bo de la pel·lícula en la nova situació política. Només podia argumentar-se que el vencedor no havia estat prou encertat a l’hora de fixar el blanc o punt de tir. En comptes de llançar les bombes sobre l’estació del ferrocarril, les deixà caure damunt el convent d’unes monges, i en lloc de dirigir-les a la caserna militar de Sant Domènec van anar a parar a la casa Domènech, al carrer de l’Escola Pia, i a la teulada de la catedral.