L'espionatge
Com vostè mateix, lector, ara tinc el mòbil a un pam de mi. I per escriure al portàtil aquest article estic fent servir el processador Google Docs, que és online, de manera que cada lletra que teclejo –inclosos els pensaments que apunto sense poder-ho evitar, i que corro a esborrar i autocensurar-me perquè és increïble el que arribo a pensar–, cada lletra que teclejo és ara mateix llegida –escrita, de fet– per un robot de la casa Google qui sap amb quines intencions. Sense violar cap llei, algú sap o pot saber on soc en cada moment i què penso i què vull, amb més encert i abans que jo mateix, que en general ni sé què penso, ni sé què vull.
Portem un quart de segle de mòbils i Google i no ens vindrà pas de nou que se’ns espiï a través seu. Twitter i les xarxes socials són caus d’espionatge informàtic: l’algoritme espia què fem, què veiem i diem i pensem, quin estat d’ànim i de salut tenim, si vivim sols o en parella i amb fills o sense, si tenim diners i si ens agrada el gelat de maduixa. A partir d’això ens encamina a una banda o una altra, i res no ens enganxa tant, i ens enganxa tant precisament perquè ens espia. I nosaltres encantats.
L’Estat és un algoritme amb pistoles, per això quan ens reuníem els del CDR deixàvem els mòbils a fora. L’Estat pot agafar-te els diners, pot tancar-te a casa o a la presó, pot treure't un ull i enviar-te a una guerra..., i no t’ha d’espiar?
La meva mare, en pau descansi, sense tenir res a amagar evitava parlar de diners per telèfon perquè tenia por que hisenda l’espiés, i feia bé. Com més autoritàries són les societats, més controlen i espien i més justificat ho troben. Aquí l’herència nacionalcatòlica és tan marcada que en els mesos de confinament va emergir com la merda: en deien policia de balcó. Societats així no veuen una degradació en l’espionatge; al contrari, el troben una sana expressió d’autoritat i un àngel de la guarda. Són també senyals d’aquests temps regressius, i si de veritat trobessin greu l’espionatge no veig com, aquí i allà, els partits podrien mantenir amb tanta pau d’esperit a qui per activa o, menys probablement, per passiva, l’ha permès.
El meu avi, amb el diari a davant, feia que no amb el cap i deia: tot són mentides! Les històries d’espies serveixen per recordar-te qui mana. No sabràs mai la veritat, les claus no són teves. De petits, els pares ens van fer creure en les bruixes i els reis d’Orient, després vam creure en l’amor romàntic, després en la política… Ens passem la vida desempallegant-nos de fantasies com la serp muda de pell i se’n troba una altra a sota.
