L’empadronament: on la burocràcia fa fracassar la llei

L’empadronament és la via d’accés a un conjunt de drets essencials. Figurar al padró converteix les persones legalment en veïnes. El dret de sufragi actiu o passiu en unes eleccions i els drets relatius a l’educació o a l’accés a la sanitat pública, entre molts altres de caràcter constitucional, només es poden reclamar com a persona efectivament empadronada en un municipi. El tràmit que dona accés a aquests drets és, al mateix temps, una obligació per a qualsevol persona que té una residència habitual a Catalunya d’acord amb el text refós de la llei municipal i de règim local de Catalunya (TRLMRL). Però complir amb aquesta obligació és sovint una tasca titànica, segons el municipi en el qual se sol·licita o el funcionari que ha de gestionar el tràmit de l’alta al padró.

Si ens fixem en la normativa reguladora del padró a Catalunya, no s’entenen moltes de les dificultats amb les quals es troben els sol·licitants. Cal subratllar que com a requisits imprescindibles per a la inscripció en el padró, d’acord amb l’article 41 del TRLMRL, només cal que la persona sol·licitant aporti documentació que acrediti la veracitat de les següents dades: nom i cognoms, sexe, domicili habitual, nacionalitat, lloc i data de naixement, número de DNI o equivalent en el cas de persones estrangeres i títol acadèmic que es posseeixi. Llevat del nivell acadèmic, que se sol recollir sense necessitat d’aportar cap títol, la resta de dades es poden verificar amb l’escriptura de propietat o el contracte de lloguer, i el DNI o l’equivalent en el cas de les persones estrangeres.

Tot i aquestes clares indicacions normatives, l’alta al padró no acaba sent un tràmit de fàcil resolució per a molts ajuntaments. Tant és així que l’abril del 2020, enmig de la primera onada de covid-19, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i la Direcció General de Cooperació Autonòmica i Local van publicar una resolució conjunta (del 29 d’abril de 2020) per la qual es dicten “instruccions tècniques als ajuntaments sobre la gestió del padró municipal”. Aquesta resolució va ser publicada amb la finalitat d’incorporar especificitats provinents de normes administratives nacionals o internacionals (UE) i d’aportar solucions a noves circumstàncies com l’empadronament de menors no acompanyats o els casos d’infrahabitatge (que no és un impediment per a la inscripció en el padró) atenent exclusivament a la funció del padró, que no és més que “el registre administratiu on consten els veïns d'un municipi”, i les dades que conté són la “prova de la residència al municipi”.

En efecte, aquesta resolució posa remei a problemes amb els quals es troben els ajuntaments i que molts han resolt denegant sol·licituds d’alta al padró, retardant la resolució més enllà del màxim de tres mesos o ampliant els requisits obviant la llista numerus clausus citada.

Per il·lustrar aquesta realitat, hem consultat els requisits de l’alta al padró que estipulen els ajuntaments de les set capitals de les comarques gironines. Ho hem fet a través de trucades als serveis gestors d’aquest tràmit. El resultat de les consultes apareix a la gràfica, on hem afegit dades respecte a la realitat demogràfica de cada municipi.

Molts ajuntaments demanen més requisits dels necessaris

En la majoria d’ajuntaments de les capitals de comarca gironines es demana un requisit addicional fora dels estrictament necessaris segons la normativa aplicable. A Girona i a Olot s’ha instaurat un tracte diferenciat per a aquelles sol·licituds presentades per persones que hi viuen de lloguer, a les quals obliguen a presentar l’últim rebut pagat. En el cas de Santa Coloma de Farners i Figueres, cal presentar l’última factura de subministrament pagada, sempre que el nom del titular de la factura coincideixi amb el de la persona sol·licitant o del titular del document acreditatiu del domicili de residència.

Sobre el fonament d’aquest requisit addicional, la tècnica de l’Ajuntament de Girona argumenta: “És la manera més ràpida que tenim de comprovar que la persona sol·licitant de l’alta visqui efectivament en el domicili que afirma que és la seva residència habitual”. Tot i la dificultat afegida que suposen aquests requisits addicionals, les tècniques consultades argumenten el caràcter “complementari” d’aquestes dades dins de la “comprovació de la veracitat” de la informació aportada.

Arnau Méndez, veí de Girona des del maig del 2021, relata el seu procés d’empadronament: “Visc amb altres companys de pis, i jo vaig ser l’últim a entrar-hi, de manera que les factures ja estaven a nom d’un d’ells. Després de demanar cita prèvia, que em van concedir a més d’un mes vista, en el moment de fer el tràmit vaig presentar el contracte amb l’annex en el qual jo figurava com a coarrendatari, així com l’últim rebut. Però em van denegar la sol·licitud perquè el meu nom no sortia ni en el rebut del lloguer ni en el de subministrament. No vaig poder empadronar-me fins a finals de novembre, que va ser quan vam aconseguir que el meu nom sortís al compte corrent associat a la factura de llum”.

Aquest cas posa en relleu una realitat inquietant en el tràmit de l’alta al padró a l’Ajuntament de Girona: la discriminació cap als llogaters, a qui s’exigeix l’aportació d’informació complementària mentre que no cal la presentació de cap altra dada en el cas de les persones que viuen en règim de propietat. Passa el mateix a l’Ajuntament d’Olot.

Com més població estrangera, més requisits

Per altra banda, és destacable la relació entre el percentatge de població estrangera i l’establiment de requisits addicionals segons el municipi. En totes les capitals de comarca en les quals el percentatge de veïns amb nacionalitat estrangera és superior al 21% cal presentar un document complementari que acrediti la veracitat de la informació aportada respecte als requisits legals.

Anna Serra Gironès, militant de l’Espai Antiracista Salt-Girona, tant des aquesta entitat com en el seu lloc de treball habitual, relacionat amb l'atenció a les persones en situació de risc, ha hagut d’atendre problemàtiques d’arreu de les comarques gironines sobre el padró.

Respecte a la relació entre un percentatge alt de persones estrangeres en un municipi i l’establiment de la necessitat de comprovar a través de l’aportació de documentació addicional la veracitat de la informació essencial per al tràmit, Serra explica: “Nosaltres hem hagut de gestionar molts casos relacionats amb el tràmit del padró, i és veritat que en els últims quatre anys hem hagut d’afrontar més problemes, però no crec que sigui especialment amb persones estrangeres, perquè també ens hi trobem amb autòctons i amb ajuntaments de municipis sense gaire immigració. Jo crec que és més un problema de caire personalista que una desconfiança dels ajuntaments cap als veïns estrangers, i depèn més del funcionari que ha de gestionar el tràmit. I tampoc crec que sigui una actuació amb mala fe dels tècnics, hi veig més desinformació i por de fer les coses malament. El que passa és que les víctimes potencials són sempre les mateixes, persones immigrants, cosa que fa que aquesta ineficiència tingui més recorregut perquè es tracta d’un col·lectiu que en general no té tradició de queixar-se davant de la vulneració dels seus drets”.

Falta de preparació dels tècnics municipals

Tot i que la normativa és clara pel que fa al padró, les dificultats amb què es troben els sol·licitants es deuen, moltes vegades, a la falta de preparació dels tècnics municipals per afrontar aquest tràmit.

Judit Font és membre del Sindicat d’Habitatge de Salt, un espai des del qual han hagut de fer front comú per defensar persones que han tingut dificultats per empadronar-se al municipi. Font destaca els problemes amb els quals es troben les persones que acudeixen a les seves assemblees: “Moltes de les persones que ens venen a veure ja han presentat la sol·licitud i estan a l’espera d’una resposta que tarda més enllà del màxim legal de tres mesos. El cas més delicat que hem tractat va ser el d’una dona que va presentar la sol·licitud coincidint amb l’inici del seu embaràs i va estar a l’espera d’una resposta fins a les acaballes: nou mesos sense rebre cap resposta, el que va significar que no pogués accedir a un seguiment regular de l'embaràs més enllà dels cops que va anar directament a urgències. Quan ens vam adreçar a l’Ajuntament demanant explicacions ens van dir que no havien pogut fer les comprovacions adients per verificar que la dona visqués efectivament en el domicili que havia assenyalat com el seu lloc de residència habitual perquè ho havia de fer la policia, i no hi havia prou efectius per dedicar-ne alguns a aquesta tasca”. Cal aclarir que aquestes comprovacions es fan des de l'Ajuntament de Salt en el cas que la persona sol·licitant visqui en un habitatge ocupat.

Font conclou: “Vam descobrir que en passar els tres mesos de termini legal màxim per a la resolució del cas, el silenci administratiu és positiu i per tant la inscripció es dona per feta. Des de llavors tots els casos que ens arriben amb aquest termini esgotat tenen fàcil resolució: la persona sol·licitant presenta una instància indicant aquest fet i reclamant el corresponent certificat d’empadronament. D’aquesta manera hem aconseguit que molta gent que viu en habitatges ocupats de grans tenidors i que han estat més de tres mesos esperant la resolució rebin el volant del padró. En el cas de la dona embarassada no va caldre, en veure el seu estat i comprovar quan durava el seu tràmit, des de l’Ajuntament es van moure de pressa per solucionar l’anomalia”.

Empadronar-se a casa dels veïns

Serra es pronuncia en el mateix sentit respecte a la demora de la resolució de les sol·licituds: “Hem donat a conèixer aquesta possibilitat i hem aconseguit que molta gent presenti la instància i s’empadroni on viu. Fins ara ens havíem trobat amb casos de gent que s’havia vist obligada a demanar a altres veïns empadronar-se a casa seva, fins i tot a canvi de diners. Un d’ells va arribar a pagar més de cent euros”.

La creació d’aquesta xarxa de suport per facilitar l’empadronament a través de la presentació d’instàncies un cop esgotat el termini màxim és la resposta organitzada de les entitats a un problema que dificulta la vida diària de moltes persones i els impossibilita l'accés a serveis públics bàsics.

Es tracta d’una realitat que neix d’una mala administració i que té una gran repercussió per a les persones afectades. El tràmit del padró es converteix així en un problema administratiu, on unes indicacions normatives clares són insuficients davant la ineficiència dels funcionaris que l’han d’aplicar.