L'atracció pel català d''abantes'

Diverses iniciatives a les comarques gironines per recuperar el parlar oral, com ara reculls de paraules i expressions propis de territoris com el Pla de l’Estany, l’Empordà o el Cap de Creus, posen de manifest el creixent interès per reivindicar un patrimoni lingüístic en risc de desaparició. 

L’escriptor banyolí Miquel Aguirre (Els cadàvers del candidat, Llibres del Delicte) destaca per la recuperació de mots, locucions i frases fetes extretes sovint de la parla popular i de la seva dèria de “parar l’orella”. Adverteix que no fa una arqueologia lingüística deliberada, sinó que busca que la parla dels seus personatges reflecteixi un microcosmos i ajudi a donar versemblança al text. “M’agrada el que feien Bioy Casares o Borges amb el castellà de Buenos Aires o Rulfo amb la llengua mexicana”, explica Aguirre. L’escriptor també utilitza a Twitter, amb un to satíric, un argot ben propi del Pla de l’Estany que crea comunitat. Els diàlegs són la base de la vivesa d’Aguirre: “Molts escriptors escriuen amb veus interiors i de vegades sembla que el català només serveixi per fer jocs florals, descripcions planianes o seqüeles de Rodoreda. Jo intento, des de la meva modèstia, donar-li quatre voltes de cargol perquè serveixi per endinsar-se en ambients foscos i tèrbols”. Aguirre nega taxativament que a la llengua catalana li faltin recursos per atacar segons quins temes literaris: “Tenim una llengua rica, variada i potent, però cal anar-la a buscar. Sovint, els qui es queixen de les limitacions de la llengua literària resulta que també parlen un català guerxo”. Als textos d’Aguirre hi podem trobar expressions típicament banyolines, com llançar-ho tot a rec; mots de fauna poc utilitzats, com galàput (gripau) o aguilla (guineu), o locucions populars com dinyar-la, anar pet, ser-hi pel tros, cardar mitja por. 

Militància lingüística

Per mirar d’aturar el retrocés del català (o impulsar la recuperació de mots i expressions en desús) l’escriptor banyolí creu que cal una militància lingüística que ara mateix té pocs adeptes. Aguirre hi veu massa desdeny, conformisme o fins i tot passotisme, tot i que admet que la situació ha arribat a un límit que ha posat la por al cos a molta gent. “Cal una feina de replantar, com qui recupera la variant d’una tomata, tal com vam deixar de dir tetxo i bussón”, concreta. Amb tot, s’apunta a la visió de filòlegs com Enric Gomà, que defensen un català tranquil, de llengua viva i mutable, sense l’obsessió ni la intransigència de les autoritats lingüístiques. 

El filòleg Pep Vila, que acaba de publicar Paraulari de Cadaqués (Farell Editors), on recupera prop de 2.000 paraules, dites i expressions de la zona del Cap de Creus, creu que el nervi d’una llengua està precisament en la riquesa del lèxic, els girs, els modismes. A la mina dels arxius hi grata el filó inesgotable del català del passat i amb l’ajut d’aquests textos i la recerca oral sobre el terreny basteix els seus diccionaris, “que no deixen de ser cementiris de paraules”, adverteix. El català actual s’està empobrint i Vila pensa que cada cop es parla més “una llengua de plàstic, un estàndard empobrit i uniformitzat que, a més, arracona les varietats dialectals”. Està d’acord que cal treballar per evitar aquest empobriment, però opina que “recuperar no vol dir reconstruir, perquè podem acabar amb una llengua falsejada”.

Vila argumenta que cal parlar dels límits de la recuperació, perquè no es pot parlar com els avis dels anys 50. “Moltes paraules d’oficis antics, de les feines del camp o de costums es perden perquè també desapareixen les activitats en les quals es fan servir”. Però l’empobriment abasta tots els àmbits. En el lèxic sexual, per exemple, ben poca gent parla de fotre un clau o de cardar, i gairebé cap nen diu titola o pixa en lloc de penis. Tampoc es diu llaminadures o llepolies en lloc de txutxeries. “En cada avi que es mor hi ha algun mot que desapareix”. 

El filòleg és força pessimista respecte al futur de la llengua. “Crec que la gent s’està enganyant i que la realitat és molt dura: un país amb la nostra demografia, amb una de les natalitats més baixes del món i que té unes elevades taxes d’immigració que parla majoritàriament castellà, és un país a extingir”. Vila pensa que “els catalans ens estem suïcidant demogràficament” i que no hi ajuda gens l’ínfima presència del català als mitjans de comunicació ni “l’actitud servil que ens fa canviar al castellà a la primera oportunitat, ja sigui per vendre o per afalagar”. 

Contra la pèrdua d'identitat del català

Qui des de fa anys també treballa per evitar que es perdi el parlar d’abantes és Robert Sabater. Alcalde de Viladamat entre els anys 2014 i 2019 i actiu defensor de la llengua i les tradicions del país (és membre de diverses entitats cíviques i lingüístiques), Sabater, de 40 anys, diu que li "bull la sang" quan sent expressions com "s'ha caigut" i lamenta la “pèrdua d’identitat” i la uniformització que pateix el català. Fa onze anys va començar a recopilar, primer com una mena de joc i després ja de manera més metòdica i sistematitzada, paraules i frases fetes que ha sentit des de petit als seus avis i pares, a la gent del seu poble i dels municipis propers, i que s’estan perdent a mesura que els seus parlants van desapareixent. El resultat de la seva recerca és el llibre D’abantes a xurrencai. El parlar de l’Empordà (editorial Gorbs), tot un èxit de vendes (la setmana vinent ja en surt la segona edició) que ha sorprès l’autor i li ha demostrat que existeix un creixent interès per reivindicar un patrimoni lingüístic en risc de desaparició. El llibre recull 1.500 paraules i 200 frases fetes i expressions pròpies del parlar oral de l'Empordà i que sovint “tenen molt a veure amb el tan conegut collonar empordanès, especialment utilitzat contra forasters i gent de ciutat”, diu l’autor, que explica que ha “intentat evitar les frases fetes més comunes i recollir les que tenen més gràcia”, com ara fer la fi d’en cagaelàstics (acabar malament), marxar lluent (quedar escarmentat) o portar molta merda al jec (no ser honest)". El llibre, que Sabater ha fet “arran de terra, trepitjant el carrer, amb tota la humilitat del món, i amb voluntat que sigui amè i planer”, inclou una part normativa: l’anàlisi normativa que va fer Josep Comas Caussa a El parlar de Pau dels anys 60 i 70, amb alguna petita aportació. 

Robert Sabater treballa al camp (és enginyer tècnic agrònom), i és en el sector de la pagesia on ha recopilat gran part de les paraules del diccionari. També parlant amb la gent d'edat avançada, com feia Joan Corominas, tot i que Sabater s'ha limitat a la referència territorial que marcaven els mercats de Figueres, la Bisbal, Torroella de Montgrí i Palafrugell. "Ho podríem resumir amb un abastament geogràfic de l'Albera a les Gavarres i de mar al Terraprim", diu l'autor, que matisa que no totes les paraules recopilades són exclusives d'aquesta àrea geogràfica, però sí la majoria. A la definició de cada paraula l’autor hi inclou també la transcripció fonètica, i fins i tot dues transcripcions si ha detectat que es pronuncia de manera diferent segons la zona geogràfica. Alguns dels mots propis d’un parlar que Sabater ha fixat al seu diccionari amb l’ànim de reivindicar la seva riquesa són desemprés (després), domés (només), dos (doncs), llufarut (xafarder), Nostru Senyor (Nostre Senyor) o xurrencai (rec).

Un diccionari obert que la gent enriqueix

Sabater va publicar el volum com un llibre "obert", amb la voluntat que la gent hi fes aportacions, i la resposta ha estat aclaparadora, segons l’autor. “Són molts els pobles que ens demanen que hi fem presentació del llibre i els assistents ens fan multitud d’aportacions”. Algunes ja s’han incorporat a la segona edició. Arran de l’aparició del seu llibre, Sabater ha rebut missatges de persones que treballen en iniciatives de recuperació del parlar popular en indrets diversos, com ara Mieres o Maçanet de Cabrenys.

L’ànim de preservar el llenguatge oral que s’està perdent és present també a les revistes del grup Gavarres (Alberes, Les garrotxes, Cadí-Pedraforca, Gavarres i Garona-Nogueres), que es distingeixen per ser “una eina útil per conèixer a fons la història més propera, explicada per la mateixa gent del territori”, segons el seu director, Àngel Madrià.

Les diverses revistes són un reflex del parlar de cadascun dels territoris. A les persones entrevistades se’ls manté, en cursiva, paraules i expressions que no són normatives. En un dels articles publicats a Gavarres, titulat Padrí de paraules, el redactor Pitu Basart relata el goig de sentir parlar Josep Maymí, de 92 i veí de Cassà i que havia fet de carboner. La conversa amb ell serveix per rescatar “un repertori de paraules i expressions que el pas del temps i, sobretot, els canvis de costums han anat apartant del nostre diccionari d’ús”. Tibuixa (branca de suro que queda seca a l’arbre) o estar de llet (estar disposat a la broma) en són algunes.