L'antisemita abat Oliba, promotor del mite de sant Narcís

GironaEl mite de Narcís a Girona arrenca del segle XI, sobre un personatge que pretesament hauria viscut en el segle III-IV. Abans el culte a aquest sant era completament desconegut. Però, tot i la manca d’historicitat, la figura va assolir una gran transcendència ciutadana, que des dels temps més foscos de l’Edat Mitjana es projectà fins a l’era atòmica. Un fenomen realment interessant des del punt de vista de la psicologia, la història i la religió, i una ficció que segurament va fer menys colpidors els traumes personals i col·lectius.

 Fill del comte de Cerdanya, l’abat Oliba (971-1046) va ser bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà, fundador de monestirs i impulsor de la cultura catalana de la primera hora. També fou un dels promotors del mite de Narcís de Girona. Viatger incansable pels comtats carolingis, per Roma i Narbona, va passejar-se per la ciutat de l’Onyar almenys en dues ocasions. La primera, el 1038, per assistir a la consagració de la catedral romànica, i la segona, en una data posterior, el 1043, coincidint amb la comtessa Ermessenda i que, segons Anscari Mundó, podria ser la del moment en què va pronunciar un sermó referit a la festivitat del sant que acabà suplantant el culte a Fèlix o Feliu, màrtir del cristianisme primitiu.

Una mòmia per protegir la ciutat

En la peça oratòria, Oliba va relacionar Narcís amb la població d’Augusta, nom que els romans donaren a Augsburg, al cor de Baviera, i la conversió d’unes dones que treballaven en un bordell. No hi trobem, en canvi, cap referència a la conservació del cos incorrupte, llegenda que sorgirà posteriorment i donarà lloc a escenes pintoresques i inversemblants, com les que volien fer creure que una mòmia protegia la ciutat de Girona davant les inundacions i les escomeses dels exèrcits francesos, i per això va rebre els atributs de generalíssim –bastó, espasa i faixa– en la lluita antinapoleònica de 1808.

Oliba, a més de propagar la veneració a Narcís, “autèntica flor del paradís”, de retre lloances al creador omnipotent i de pronunciar-se contra els excessos en el menjar i el beure, no va oblidar-se de criticar i condemnar, sense misericòrdia, la minoria religiosa que seguia unes altres pràctiques fora dels temples catòlics: els jueus, documentats a Girona des del segle IX i potser descendents d’una antiga comunitat emporitana.

Crida a encalçar jueus

Als oients que l’escoltaren, Oliba va exhortar-los, al final del sermó, amb una dura consigna antisemita: “Reprimiu els funestos, sacrílegs i perversos jueus, perquè fins i tot en contra de la seva voluntat aprenguin a venerar la solemnitat del màrtir que no han volgut mai estimar ni reconèixer de bon grat”. És a dir, una mostra típica d’animadversió i manca de respecte envers un grup ètnic que augmentà progressivament l’activitat dins la ciutat i la rodalia.

Segurament, la increpació d’Oliba, representant característic de l’església aristocràtica i predicador de la pau i treva del cap de setmana, sobta més avui que llavors, però el fet demostra que el tarannà antijudaic existia molt abans que es produïssin les violències socials dels segles XIII-XV, és a dir, els assalts als calls, sobretot en temps de crisi social i econòmica, i el posterior encalçament terrorífic del totalitarisme polític.

Més enllà de les activitats mercantils, els jueus foren víctimes del menyspreu i l’odi, entre altres raons, perquè la Bíblia els feia responsables, directament o indirecta, de la mort de Jesús, encara que haguessin estat uns pocs els col·laboracionistes dels romans.  En el totalitarisme religiós que a casa nostra perdurà fins a la segona meitat del segle XX, també “anar a matar jueus”, de manera simbòlica i sorollosa, feia part dels ritus de la Setmana Santa.