L'antidiada

Quan el President va anunciar que no aniria a la manifestació, vaig decidir que jo hi participaria, per compensar. Després, al cap de poc, un gran polític va advertir que aquest any la manifestació s’havia convocat “contra l’independentisme majoritari”. Em va quedar del tot clar que no me la podia perdre. És la teva, vaig pensar, i no vaig ser l’únic ni de bon tros.

Perquè una manifestació independentista antiindependentista es dona poc sovint. Ens pensàvem que ho havíem vist tot, sopars de duro promesos amb la mà al cor, taules de diàleg sense diàleg i amb prou feines taula, vagues de fam sense passar gana, projectes de jocs olímpics ecològics, defenses del català retallant la llengua a les aules i als audiovisuals, eixamplaments de la base desmuntant els fonaments de l’edifici i les piruetes més perilloses i ridícules per por de parlar clar i actuar en conseqüència. Ens faltava la manifestació independentista antiindependentista.

Vaig moure el cul de casa i vaig conduir fins a Barcelona. Vaig barrejar-me amb unionistes que portaven estelades i cridaven contra els botiflers per dissimular. Quin malson trobar tants anticatalans. Ciutadans gens exemplars que criticaven els partits com si se sentissin estafats. Colla de populistes, antipolítics, antidemòcrates que desconfiaven del discurs oficial! Quina poca consciència! Quina manca de valors i criteri! Diumenge passat vaig ser un antiindependentista irrespectuós amb l’honestedat i el patiment històric de la pàtria. Hauré de redimir-me anant a la manifestació independentista del 12 d’octubre.

Perquè quan algú ens diu que la terra és plana ho fa pel nostre bé i és just estar-li com a mínim una mica agraïts. A més, se’n treuen beneficis. Per què hem de barallar-nos per una nimietat? Quina importància té, la forma de la terra? No som pas astronautes! No et diuen que la terra és plana? No surt per televisió?

Mentir és un privilegi que sempre s’exerceix des d’una posició o altra de poder. La sort és que no sabem mai els límits de la mentida, i qui mana encara els sap menys. La mentida no és fàcil de dominar, es cobra els seus èxits afalagant la vanitat de qui la fa servir i es multiplica a si mateixa com un peix que es mossega la cua. El virus de l’engany contamina els que el manipulen, s’acaben infectant i autoenganyant-se. És el perill dels governants i la creu dels governats. El condottiero s’emborratxa, se li desboca el cavall de la mentida, perd les regnes. Triga més o menys però acaba a terra. És una qüestió de temps i val la pena viure prou per poder veure-ho.